San Pedro de Atacama

Seguint amb l'actualització passada, us deia que dissabte em llevava d'hora, abans de les 4.00 del matí, per dirigir-me a un lloc a més de 4.000 metres d'alcada i tocant amb la frontera boliviana. Aquest lloc és el cráter d'un volcá pel qual passa un riu, i que entre les 6.00h i les 8.00h apareixen géisers (columnes de fum). A aquestes altituds, i en un clima desertic, les temperatures durant la nit son super baixes. Concretament, quan vaig sortir de la furgoneta, sobre les 6.30h del matí, ens trobávem a -10°C (una meravella....jajaj). L'aigua del riu está congelada, peró a la que li comenca a tocar el sol, i amb les temperatures calentes de l'interior de la terra (fruit dels fluxes de magma) l'aigua comenca a bullir de cop i surt amb xorros d'aigua i amb columnes de fum, que a vegades arriben a fer més de 10 metres d'alcada. La putada es que per veure-ho cal matinar moltíssim, ja que a més l'accés es complicat, a través de camins el tracat dels quals varia al ritme dels canvis al desert... Tot i així, val la pena anar-hi...

Quan ja portava una estona al voltant dels geisers, passejant, me'n vaig adonar que tenia els peus congelats, malgrat els mitjons gruixuts "Quechua" ideals per travesses de muntanya i les fantástiques botes, també "Quechua", que tant de lloc em van treure a la maleta peró que tan de bé m'han servit. (es nota que cobro el 5% dels beneficis del Decathlon?? Jejeje, ja m'agradaria!!). Afortunadament, després dels geisers ens vam banyar en unes aigues termals, amb una temperatura d'uns 36°C, les quals van ser perfectes per treure's la fredor als peus. Al principi ningú es volia banyar, fonamentalment pel fred pre-bany i post-bany, ja que evidentment cal despullar-se i quedar-se en banyador (qui en duia) o en roba interior (nota: ningú va practicar el nudisme). Pel camí de tornada a San Pedro vam poder contemplar el paisatge, donat que a l'anada era de nit i la majoria dormíem, i fotografiar un típic animal andí, la llama.

Just abans de dinar, vam visitar el museu de Gustave le Piage, un missioner belga que va viure molts anys en aquesta regió i que va recopilar una important col.lecció d'objectes de la cultura atacameña, alguns amb més de dos mil anys d'história, influida per la conquesta inca i, alguns anys més tard, per la conquesta espanyola. Entre els objectes que ens criden més l'atenció, les nomborsíssimes tauletes per consumir estupefaents. No sé si era pel mal d'altura o perqué es creien més felicos anar tot el dia col.locats, o potser per motius religiosos, peró el fet es que es passaven tota la seva vida mastegant fulles de coca i esnifant ves a saber qué...

Per la tarda, sobre les 16h, nova excursió, aquest cop pels voltants de San Pedro. Ens van portar al Valle de la Muerte (resulta que es deia "valle de Marte" pels colors vermellosos de la terra, peró el belga del qual us he parlat no ho pronunciava bé i al final es va canviar "marte" per "muerte"). També vam fer alguna caminata pel desert i finalment observar la posta de sol des del Valle de la Luna, que es diu així pel paisatge tan curiós que un pot contemplar, i perqué corre el rumor que aquí es va fer el "foto-muntatge" de l'arribada d'Amstrong a la Lluna i de la clavada de la bandera nord-americana. Polémiques a part, l'experiencia de passejar-hi i de contemplar els colors vermellosos de la terra amb el reflex del sol de mitja tarda, no té preu.

L'endemá diumenge, excursió de tot el dia pel salar d'Atacama i les llacunes altiplániques, situades també a més de 4.000 metres sobre el nivell del mar. El salar és una extensa superfície al mig del desert (amb més de 100 km de llargada i a una altitud de 2300 metres) molt rica amb sal (tot és de color blanc) i ple de llacunes que recullen l'aigua dels rius provinents dels Andes. L'aigua s'emmagatzema en aquestes llacunes (set vegades més salades que l'aigua del mar) fins que s'evapora donades les altes temperatures durant el dia. Aquesta zona és molt rica per observar aus, doncs és lloc de pas per moltes especies, en les seves migracions cap a América del Nord o cap a l'altre costat dels Andes, a Argentina o Bolívia. Concretament, el Salar es el millor lloc per observar les tres especies de flamencs que exiteixen a América: flamenc xilé, flamenc andí i flamenc de James.

Sortint del Salar, ens dirigim cap al Sud, creuant la línia imaginária del Trópic de Capricorni, i arribem a una petita població anomenada Socaire, a uns 3200 metres d'alcada. Tenim la sort que es San Bartolomé (no en conec cap, així que no dirigeixo felicitacions cap a ningú), patró del poble, i ens trobem enmig d'una festa molt peculiar. Tot el poble (i els habitants dels pobles veins) está concentrat davant l'esglesia, on es toca musica sense parar i es ballen unes danses místiques, al so de la musica, amb uns vestits de colors espectaculars. Aquella imatge, d'indígenes amb vestits de colors ballant aquelles danses amb un teló de fons format pel desert, em va fer sentir en l'América pre-colombina, on aquella gent vivia tranquilament la seva rutina, amb els seus costums, les seves festes, els seus ritus i les seves religions, abans que els europeus els conquerissin i acabessin prácticament amb les seves cultures mil.lenáries.

Passada una hora, tornem a pujar a la furgoneta i comencem a pujar per un caminet fins a superar els 4.000 metres d'alcada, tot dirigint-nos a unes llacunes altiplániques, que recullen les aigues que surten dels nombrosos volcans, alguns d'ells encara actius. Pel camí ens trobem amb guineus, llames i algunes aus. Quan arribem a dalt, el "collage" de colors es espectacular: el blau intens de les aigues contrasta amb una altra tonalitat de blau, el del cel, sense la presencia de ni un sol núvol. Per altra banda, el marró desértic del terra, embrutat per matolls que han aprés a sobreviure en aquella superfície árida, contrasta amb els cims nevats dels volcans, alguns d'ells a més de 6.000 metres sobre el nivell del mar. Realment, és quelcom digne de veure, uns dels paisatges més bonics que mai havíem contemplat.

De tornada a San Pedro, parem a un altre poble, Toconao, aquest cop per observar una altra de les curiositats d'aquells paratges. Enmig del desert, del no-res, apareix un oasis amb rius, fonts i una verdor espectacular, ple d'arbres fruiters que alimenten tota la regió, envoltats de casetes blanques fetes de fang i cals, i amb una petita esglesia del mateix estil colonial, amb un sostre fet de troncs de cactus... Contemplada l'artesania de la regió en una de les botiguetes del poble, amb peces de roba fetes amb llana de llama (sembla un embarbussament...jeje), figuretes de fusta, coure i altres minerals, tornem a San Pedro, coneixent-nos de sobra els dos carrers principals replens de transeunts. Es fa de nit aviat, segueixen els talls de llum, peró abans d'anar a domir contemplem per últim cop aquell cel estrellat que trigarem en tornar a veure, ple de constelacions desconegudes, doncs no n'hi ha cap que es pugui contemplar des de l'hemisferi nord...

Dilluns al matí, guardem totes les coses i ens dirigim a agafar l'autobús que ens torni a Calama, a uns 110km de distáncia, tot creuant una minúscula part del desert. La nostra intenció es visitar les mines de coure a tall obert més grans del món, anomenades de Chuquicamata, on existeixen uns camions la sola roda dels quals pot arribar a mesurar uns 4 metres de diamétre. Desafortunadament, ens hem de dirigir al centre médic, ja que ens ha sortit una alérgia a la pell (sobretot a la Joana) i se'ns fa massa tard per visitar les mines. Així que ens dirigim directament a l'aeroport (més ben dit l'aerodrom) a esperar l'hora de tornar a Santiago. Com que arribem d'hora, tenim la sort de poder agafar un altre vol, que si bé fa escala a una altra població, ens deixa a la capital xilena una mica abans, cosa que ens va perfecte per arribar amb temps a la terminal de busos i comprar el passatge cap a Talca. En cas contrari, hauriem de fer nit a Santiago i esperar-nos a dimarts per tornar, cosa que no ens venia gens de gust, i a més a més se'ns esperava a les 8.30h als Jutjats.

Així que arribem a les 20.40h a l'aeroport, no hem d'esperar maletes perqué tot el nostre equipatge era de má i el teníem a la cabina, agafem un taxi i tenim la sort d'arribar justos per agafar el bus a les 21h. Dormim tot el trajecte i arribem a Talca a les 00.00h. El noi de la casa em ve a recollir amb cotxe i a les 00.30h ja estic al llit. S'acaba el cap de setmana i l'endemá dimarts comenca de nou la "rutina" al poder judicial xilé...

Cap de setmana inigualable

Abans de comencar a explicar res, voldria aclarir que "cap de setmana" en aquesta actualització es tracta d'un concepte ampli, el qual abarca des del dijous a les 6.00h fins al dilluns a les 24.00h. Dit aixó, i donada la intensitat d'aquest cap de setmana llarg, per ara només explicaré fins al divendres a la nit, deixant la resta per una propera actualització.

Dijous toca llevar-se d'hora, doncs ens espera un bus a la Plaza de Armas a les 6.00h. La meva casa está relativament aprop del centre, peró marxo a les 5.45h per anar amb temps. Aquest bus ens ha de portar a Santiago, a unes tres hores de viatge, a tota una classe de Dret de la Universitat de Talca. Nosaltres no assistim a aquestes classes, concretament de Dret Processal Penal, peró el professor és el jutge al jutjat del qual treballem, de manera que ens convida a anar-hi. Motiu del viatge: visita al Centre d'Investigacions Criminals de Carabineros de Chile, cos que s'assimilaria a la Guardia Civil.

Arribem a la capital xilena sobre les 9.30h (el bus no surt puntual de Talca ja que sembla que hi ha algú que s'ha adormit...), i ens esperen a Carabineros per comencar la visita. Passem per diferents sales i laboratoris, on realitzen proves balístiques, proves d'ADN, proves fotográfiques del lloc del crim, proves químiques, proves sobre falsetat de documents...

Per la tarda, visita al Centro Médico Legal. L'objectiu és assistir en directe a una autopsia, solicitada pel fiscal per aclarir les causes de la mort de la víctima. Evidentment, l'entrada a l'auditori on es realitza l'examen no és obligatória, donada la sensibilitat del tema. Després de sospesar els pros i els contres, i d'haver digerit el dinar, decideixo incorporar-me al grup dels qui entren. Pels qui hagin vist la película de Saw 4, puc dir que el que es veu és totalment idéntic a la realitat. Per no ferir sensibilitats, m'abstinc de descriure el que vaig veure allá dins. Només dir que la causa final de la mort va ser un atac de cor, i que el cop que tenia al cap era fruit de la caiguda al terra. Per tant, s'arxiva la causa i es deixa descansar en pau a la pobra dona... M'agradaria aclarir que malgrat la forta impressió que provoca aquesta experiéncia, el més dur ve després, a l'endemá, passats uns dies... quan un comenca a pensar i a recordar... Malgrat tot, no m'arrepenteixo d'haver-hi entrat, pel seu interés científic i de coneixement del propi cos humá.

En posterioritat a la "carnisseria", el grup se'n torna a Talca, peró la Joana i jo, i tres noies gallegues estudiants de Dret que també estan d'intercanvi a Talca, ens quedem a Santiago per visitar-la una mica. Com que ja es fa fosc, decidim anar al barri nocturn de la ciutat per sopar i prendre alguna cervesa. A cada carrer pel qual passem, desperto les enveges dels venedors ambulants, poetes "callejeros", borratxos, etc., els quals em pregunten com m'ho faig per anar acompanyat de quatre dones com aquelles..."Cop de sort!", els contesto. Us adjunto una foto de "Marc y su séquito" i, per aquells que em pregunten constantment pel tema dones, els convido a triar-me'n una (Nota: Jo ja l'he triat).

Aquella nit de dijous a divendres la passem tots cinc en un hostal, molt aprop del Palau de la Moneda. L'endemá al matí, ens llevem d'hora per visitar la ciutat; veiem el Palau de la Moneda, on va morir Salvador Allende; la Plaza de Armas; la Catedral; l'antic Congrés Nacional (després de Pinochet, el Parlament es va traslladar a la ciutat de Valparaíso); i el Museu d'Art Pre-Colombí, on s'exposa una fantástica colecció de la cultura sud-americana anterior a la conquesta espanyola, passant pels maies, els inques, i un munt d'étnies el nom de les quals ja no m'enrecordo... Jejej

Per la tarda de divendres, la Joana i jo ens dirigim a l'aeroport de Santiago per agafar un vol cap al nord del país, a 1600 km de Santiago. Destinació: San Pedro de Atacama, enmig d'un dels deserts més árids i secs del Món, el desert d'Atacama. Des de l'avió gaudim de la vista dels cims nevats dels Andes, i del canvi del paisatge cap a un desértic. Arribem a San Pedro que ja és de nit, i comenca a fer fred. Ja estem informats que, com en tot desert, durant el dia fa molta calor, peró des del moment en que desapareix el sol, les temperatures baixen de cop.

San Pedro és un poblet molt petit, d'uns 5.000 habitants, situat en un oasis al mig del desert, peró des de fa uns anys atrau a una allau de turistes provinents de tot el Món. Pels seus carrers, a part d'escoltar molt de francés, gaudeixo tornant a escoltar el catalá; trobo turistes de Barcelona. Donada la situació del poble, el subministrament d'energia eléctrica i d'aigua és dolent, amb talls constants. De moment, a la nostra arribada sobre les 20.00h, ens trobem sense aigua i amb la meitat de la llum que hi hauria d'haver. Hi ha carrers en plena foscor, només iluminats pel cel estrellat (PRECIÓS!) que proporciona una atmosfera neta, sense núvols i sense contaminació llumínica.

Abans que tanquin, ens dirigim a una agéncia de turisme (n'hi ha una a cada cantonada!) per contractar les excursions que volem fer en els dies successius, ja que per anar pel desert cal anar amb guia i es requereix locomoció experimentada. Anem a dormir d'hora, doncs l'excursió programada per l'endemá comenca a les 4.00h de la matinada, i ens ha de portar en un lloc a més de 4.000 metres d'altitud i a menys de 8km de la frontera amb Bolívia. A la propera actualització us ho explico amb detall...

Marc

Arriben males notícies...

Sé que en l'última actualització vaig dir que explicaria el sistema penitenciari xilé i la meva experiéncia després d'haver visitat tres presons i conversat amb alguns dels presos, peró les notícies que m'han arribat al llarg del dia desde Madrid m'obliguen a reconsiderar-ho...

La primera notícia m'ha arribat als Jutjats, per part d'un dels funcionaris, sobre les 10h del matí (l'accident s'ha produit a les 08.30h de Xile). Primer es parlava d'una xifra ja espantosa, al voltant de 50, pero pel que llegeixo ara a la xarxa, se n'hi suma un centenar... No vull saber més...

Pell de gallina, llágrimes, silenci i reflexió envers aquelles persones anónimes que un dia es van llevar amb la maleta feta i disposats a emprendre unes vacances paradisíaques a les Illes Canáries... Vacances per descansar, per fugir de la monotonia, per allunyar-se de la ciutat... Vacances que mai van comencar...

Fa un mes agafava un vol de Spanair a Barcelona en direcció a Madrid. Fa un mes contemplava Catalunya des del cel, en un avió de Spanair, sabent que trigaria més de dos mesos en tornar. Fa un mes m'esperava durant més de 6 hores a la Terminal 4 de Barajas, aprofitant les últimes hores d'estiu que em quedaven abans d'emprendre un llarg viatge fins a l'hemisferi sud. Fa un mes em meravellava de la construcció faraónica de la T4 de Madrid, tot maleint la política d'inversions dels fons públics que impedeixen al Prat gaudir d'unes instalacions com aquelles... Peró a partir d'avui la T4 carregará amb el pes de més d'un centenar i mig de persones, ambient que segur que respiraré d'aquí a un mes, quan hagi de tornar a passar-hi... Pocs accidents hi ha d'avió; les probabilitats de perdre la vida a la carretera són molt més altes que en el tráfic aeri, tothom ho diu. Peró quan toca, toca. I en aquesta ocasió ens ha tocat de ben aprop...

Avui no hi ha terrorisme, no hi ha reivindacions polítiques, no hi ha interpretacions malicioses dels fets, no hi ha desig de fer mal... Peró el dolor, el dol, la solidaritat... són els mateixos que els que hi va haver fa més de quatre anys en un lloc ben proper a Barajas: Atocha. Si més no així és com ho veig des de Xile, d'on per cert és una de les víctimes, pel que llegeixo...

En fi, demá marxo a Santiago i dema passat agafo un avió cap al nord del país, el que vol dir, pels qui seguiu amb més o menys assiduitat el blog, que fins el dimarts vinent segurament no hi hauran noves actualitzacions... Fins aleshores, voldria convidar-vos des d'aquí a un temps de silenci i reflexió (qui sigui creient, també oració) per aquelles persones que van veure troncades les seves vacances..... per sempre.

Tornem a la muntanya!

Diumenge em llevo d'hora, doncs el bus rural que porta cap als Andes surt del terminal de Talca a les 7.15h del matí. Queda a l'altra punta de la ciutat des d'on estic, aixi que he de sortir a les 06.30h per arribar amb temps. Sempre fa moltíssima mandra sortir de casa a aquestes hores, peró si a sobre es hivern, fa fred, i es de nit... no hi ha paraules per quantificar la mandra!! Un cop al terminal, em trobo amb el noi que m'acompanyará a l'excursio (no tothom estava disposat a llevar-se tant d'hora i a caminar per la muntanya!), el Mario, un estudiant mexicá que també está per aquí... Quan anem a comprar els bitllets, ens informen que com es diumenge el bus no surt a les 7.15h, sino a les 8.15h!!! Maleim a qui ens va informar dels horaris i a l'hora de més que haguéssim pogut dormir, pero no tenim més remei que esperar... El bus passa per camins inospits, sense asfaltar, a les vores del qual van apareixent barraques fetes de fusta que cauran al primer mini-terrarémol que hi hagi, i que segons sembla estan habitades... Com a la Cerdanya, vaja....

Des d'on ens deixa el bus, emprenem camí de pujada per arribar a la neu, i a uns miradors. Pel camí anem trobant rius, ponts de fusta que els creuen, i poc a poc, a mida que anem guanyant alcada, comencem a trobar la neu, i la vegetació va sent menys espessa.... A les 13.30h parem per dinar, i contemplem el fantastic paisatge des d'allá dalt. Ja no podrem pujar més, doncs el bus de retorn surt a les 17.10h, i no voldríem arribar tard, així que a les 14.30h, després de menjar i de fer un ninot de neu (aquí en diuen "mono de nieve") emprenem el camí de retorn. Abans d'arribar al bus, pero, relliscada amb el terra mullat per tota l'aigua del desglac que baixa, i bany de fang a la roba.... Jejejej. Caldrá fer una rentadora especial.....

I aixó es tot, arribem tant cansats que simplement comprem a un venedor ambulant unes empanadilles (es veu que en catalá es diu "cresta", pero em prenc el luxe de dir-ho malament, si m'ho permeteu...) i anem cap a casa, a dutxar-se, prendre un got de llet calenta i al llit!!

En la propera actualització, us explicaré l'experiéncia d'haver visitat tres presons a la regió. Avui hem fet la tercera visita, pero com que volia explicar l'excursió als Andes, m'ho guardo per demá (si tinc temps) o demá passat.

Marc

Dia de pluja...

Dia de pluja a la hivernal Talca...

Em desperto tard, doncs ahir vam sortir de "carrete", aprofitant el "feriado" d'avui, dia de la Mare de Déu d'Agost. Fins ara, relacionava aquest dia amb la calor, el sol, la platja i l'inici de les festes de Grácia... Peró avui miro per la finestra i enlloc veig el sol, ni la platja, ni sento calor (ans al contrari!) peró faig un esforc per sentir la vida a més de 10.000 km de distáncia dels carrers del barri barceloní de Grácia, plens de gent passejant i contemplant les obres d'art que durant tot l'any enllesteixen els seus veins, tot esperant la nit per gaudir dels innumerables concerts a l'aire lliure, i de la cerveseta fresca que tan de gust ve per fer passar la calor...

Peró a Xile estem en un altre món; fa fred, es fa de nit poc més tard de les 18h, sovint plou, i la gent s'amaga a casa seva a encendre la llar de foc i passar els dies tot esperant l'arribada de la primavera... Aquest cap de setmana llarg, degut a la tempesta que ens creua, hem hagut de suspendre els plans que teníem de fer alguna excursió a la muntanya. Potser, si millora el temps, hi anirem només diumenge, o si més no, diumenge a la tarda arriba la distracció a Talca amb el partit de futbol de la Lliga xilena que enfronta l'equip local, Rangers, amb el campió de Lliga de la temporada passada, Everton. Pot resultar curiós contemplar un partit de la primera divisió xilena, assimilat -pel que em sembla- a la nostra tercera divisió, per un módic preu de 3 ó 4 euros l'entrada...

Avui, peró, aprofito per comentar alguna curiositat lligada al llenguatge... Quan un va pel carrer i ha de recórrer una distáncia forca llarga, pot "coger" un taxi, o un autobús. També pot "coger" una cosa del terra, o "coger" un llapis que está sobre la taula, etc. Desgraciadament, a Xile "no se coge; se toma". "Coger" aquí té un altre significat, concretament el de mantenir relacions amb una persona. Per tant, imagineu-vos la mirada que ens dirigeix la gent cada cop que se'ns oblida de substituir el nostre "coger" per "tomar".

Un altre conflicte apareix cada cop que ens pregunten l'hora, per exemple. Un diria "son las tres y pico" si no fos perqué "pico" significa órgan sexual masculí. Per tant, "son las tres y algo". En canvi, un pot anar tranquilament i impune dient que ha jugat a la "polla", més concretament a la "Polla de Beneficiencia Chilena", i que espera que aquesta li doni molts diners, ja que no és res més que la Loteria.

Pel que fa al menjar, a un ja li surt de per sí anomenar a les mongetes "porotos", a l'alvocat (aguacate en castellá peninsular- molt consumit en aquest país, sobretot en entrepans-) "palta", al blat de moro (també molt consumit a Xile; inclús en fan pastís) "choclo", a les patates "papas", als musclos "choros" i al porc "chancho". El que es menja molt aquí és pollastre (m'imagino que la carn més barata) i en menor mesura vedella i porc. Fan moltes sopes, que amb el fred s'agraeixen, tan simples com caldo amb la carn de l'olla al plat. També es menja la carn amb "agregado", el qual pot ser tallarines, puré de papas, arrós o papas bullides. A la foto, plat típic de Valparaíso, consistent en papas fregides amb ceba i carn de vedella. El pa també és forca diferent, i limitat a només dos tipus: pa francés (panets amb molla i un gust similar al nostre pa) i "allullas", el més comú (panets rodons que normalment es torren i que ja tenen un gust més diferent-peró no per aixó dolent-, tal i com surt a la foto).

Seguint amb el llenguatge peró deixant l'ámbit culinari, el primer que t'ensenyen els xilens són els seus "garabatos", insults. El més comú d'ells i més laxe (que sovint es pot dir als amics amb un to simpátic) és "hueón", que podria ser com el "pive" argentí i que se sent a totes hores, podent funcionar com a adjectiu, nom ("hueonada"), verb ("hueonar")... En canvi, el més fort i ofensiu, el qual s'ha d'evitar en la majoria de casos, és el "concha de tu madre". Jeje

En fi, deixo de "huenoaros" per una estona i espero que gaudiu tots els que pogueu de les festes de Grácia o de les innumerables festes que se celebren arreu durant aquesta época. Abans de marxar, peró, us deixo veure l'habitació on dormo, que és d'un noi que está estudiant (i vivint) a Santiago. No hi falta quadre de Che Guevara, bandera de Xile a la tauleta de nit, i helicópters i bitxos de joguina penjats de la paret.

Marc

A les entranyes dels Andes

L'excursió d'aquest dissabte ha estat a la serralada dels Andes, concretament a on está instalada la mina subterránia més gran del Món, amb 2800 km de túnels sota terra (imagineu-vos tota aquesta distáncia en línia recta!!). Era una excursió organitzada pel poder judicial de la regió, peró el nostre tutor-jutge ens va convidar a anar-hi i no ens ho vam voler perdre. Al matí, després de tres hores de camí en autocar, ens hem endinsat a les mines de coure "El Teniente", com he dit les més grans del Món. Més o menys s'extreu d'aquesta mina el 40% del coure consumit mundialment.

A més de 2000 metres d'alcada, en plena serralada andina, el nostre autobús es va endinsar a les profunditats de la muntanya, per una de les carreteres que entren a la mina. Un cop equipats amb el material necessari per ser un bon miner, amb mascareta d'oxigen i llanterna per si passés una emergéncia (afortunadament no va passar) vam visitar una petita part de la mina, actualment encara en funcionament. Certament, la vida allá sota ha de ser molt dura pels pobres treballadors, trobant-se durant 8 hores al dia sense veure la llum del sol, amb sorolls, pols, etc. Peró com que nosaltres només estávem de visita, vam sortir rápidament a l'exterior per dinar.

A la foto, el miner Marc amb el jutge Gerardo Bernales.

Després de dinar, visita a la ex-colónia de Sewell. Es tracta d'un petit poble construit a principis de segle XX per allotjar els treballadors de les mines, les seves famílies, i als empresaris i técnics nord-americans, propietaris de l'explotació abans que la nacionalitzés l'estat xilé. Donat el seu aillament de qualsevol altra població, enmig dels Andes, a més de 2000 d'alcada i normalment colmada per la neu durant l'hivern, Sewell disposava de tots els serveis básics. Encara més, com que hi havien molts diners (els dels nord-americans), aquests "serveis básics" eren els millors de tot el país: hospital amb la tecnologia punta en aquell moment, casino, bowling, etc. Actualment el poble está abandonat, ja que els seus ciutadans es van traslladar a la plana, a 1 hora de camí en cotxe de la mina, peró molt més comunicats amb la civilització i amb la capital, Santiago de Xile. Tot i així, la colónia está oberta als turistes, i un es pot imaginar la vida allá dalt fa 40 o 50 anys. Com a curiositat, una de les jutgesses que ens va acompanyar a l'excursió, ja a punt de jubilar-se, va comencar la seva carrera professional als jutjats de Sewell, i la pobra dona estava molt emocionada, ja que no hi havia tornat des de feia 35 anys.

Després de la visita, carretera i manta. A pesar nostre, a les 19h vam parar a prendre la "once", una mena de berenar amb pa, mantega, melmelada, embotit... que normalment es converteix en l'últim ápat del dia dels xilens, ja que després no sopen. He dit que vam parar a pesar nostre, ja que els catalans no estem acostumats a "posar-nos les botes" durant el berenar, més tenint en compte que havíem acabat de dinar a les 15.30h... De manera que nosaltres no vam menjar res, i ens vam haver d'esperar gairebé una hora a que tothom acabés de menjar, arribant finalment a Talca a les 22.15h, de nit i amb un fred de collons.... Més que res, que en ser dissabte teníem pensat sortir de carrete, com li diuen aquí, i arribant tant tard ens feia una mica de mandra haver de passar per casa a canviar-se, i després sortir.... Péró al final ho vam fer. Jejej

Així que aquesta ha estat l'excursió del dissabte a la impressionant i majestuosa serralada dels Andes.

Marc

La perla del Pacífic

"...huyendo de las agitaciones y turbulencias, de las máquinas y de los fardos, del ruido monótono de los tranvías y del chocar de las herraduras de los caballos con su repiqueteo de caracoles sobre las piedras; de las carreras de los corredores frente a la Bolsa; del tropel de los comerciantes; del grito de los vendedores de diarios; del incesante bullicio e inacabable hervor de este puerto; en busca de impresiones y de cuadros, subió al cerro Alegre que, gallardo como una gran roca florecida, luce sus flancos verdes, sus montículos coronados de casas risueñas escalonadas en la altura, rodeadas de jardines, con ondeantes cortinas de enredaderas, jaulas de pájaros, jarras de flores, rejas vistosas y niños rubios de caras angélicas.

Abajo estaban las techumbres del Valparaíso que hace transacciones, que anda a pie como una ráfaga, que puebla los almacenes e invade los bancos, que viste por la mañana terno o plomizo, a cuadros, con sombrero de paño, y por la noche bulle en la calle del Cabo con lustroso sombrero de copa, abrigo al brazo y guantes amarillos, viendo a la luz que brota de las vidrieras, los lindos rostros de las mujeres que pasan. Más allá, el mar, acerado, brumoso, los barcos en grupos, el horizonte azul y lejano."

Així definia el poeta Rubén Darío , l'any 1888, la ciutat de Valparaíso, principal port de Xile, seu del poder legislatiu i segona ciutat més poblada del país, amb gairebé 300.000 habitants. Evidentment les coses han canviat després de 120 anys, peró a Valparaíso encara es respira l'ambient del que va ser en temps passats: una ciutat próspera, aturada obligada dels vaixells en les seves rutes pel Pacífic, amb una importantíssima activitat bancária i bursátil, amb un tráfic incessant de gent cap amunt i cap avall, i a les muntanyes de la qual els grans benestants empresaris europeus van construir els seus palaus.

Aquesta va ser l'excursió que vam fer el cap de setmana passat, després d'un viatge en autocar d'una mica més de 5 hores per recórrer uns 400 quilómetres. Valparaíso és una ciutat turística, peró que conserva un aire bohemi, multicultural, i alhora modern. Tocant al mar, el port i les cases de pescadors; bancs, majestuosos edificis de principis de segle XX. Cap amunt, les cases de colors amb fantástiques vistes al mar, les pujades interminables (per sort, a algú se li va acudir de construir uns ascensors, que són com uns teleférics, per salvar les alsades), jardins, i els antics palaus de la classe alta europea que anava a "fer les Amériques".

Malgrat que el primer dia ens va ploure, l'endemá al matí es va aclarir el dia i des d'aleshores vam gaudir d'un sol i d'una calor impensables en ple hivern. Ja ens ho havien dit, que a la costa el clima és diferent, peró en cap cas ens haguéssim pogut imaginar el bon temps que ens va fer. Entre les coses que vam visitar, la casa d'estiueig del poeta xilé Pablo Neruda, dalt d'un "cerro", des de la seva terrassa de la qual es podia contemplar tota la ciutat...

A la nit, "carrete" a la ciutat veina de Viña del Mar. Viña és la vessant més turística de la zona, el més estimat lloc d'estiueig de la classe alta xilena i argentina, també amb antics palaus a primera línia de mar, i moderns blocs d'apartaments, casino, pubs, discotheques, i una llarga platja de sorra fina. Inclús a l'hivern gaudeix de gran activitat, tot i que evidentment ningú s'atreveix a ficar-se a l'aigua, encara més tenint en compte que l'aigua de l'oceá no está ni la meitat de calenta que el Mediterrani...

Curta va ser la nostra visita a Viña, ja que havíem d'agafar l'autobús de retorn a les 14h. Tot i així, vam poder veure el palau i els jardins de Quinta Vergara, on cada any al mes de febrer se celebra el conegut Festival Internacional de Música de Viña del Mar. També passejar-nos per la platja; espantar-nos amb la preséncia dels pelícans, aus gegants que medeixen més d'1'5 metres; gaudir de les grans mansions a primera línia de mar i fotografiar-nos davant a l'infinitament fotografiat rellotge floral. L'única pega: un altre cop la nombrosíssima quantitat de gossos abandonats, llensats pels seus amos al carrer, alimentant-se de la brossa, bruts, plens de puces, reproduint-se contínuament al mig del carrer i perseguint als turistes, l'olor dels quals els atrau. El tema de l'abandonament de mascotes és un problema a nivell global, que també ens afecta molt a Catalunya, peró l'agreujant és que a Xile prácticament no existeixen les gosseres, de manera que la preséncia de gossos als carrers és comuna a tot el país, si més no pel que hem vist.

En fi, després de 5 hores de viatge, tornem a Talca, amb boira, fred, voreres sovint sense asfaltar, cases baixes lletges i brutes, i gens de cosmopolitisme... Si més no hem pogut comprovar que a Xile també existeix el desenvolupament, peró desgraciadament encarat principalment al turisme, no pas als seus propis ciutadans. Tot i així, no ens hagués importat que la beca ens l'haguessin donat a la Universitat de Valparaíso... Peró baixem dels núvols, que l'endemá ens tocava entrar a treballar als Jutjats a les 9h del matí...