Ho sé, després d'un mes i una setmana em disposo a actualitzar el blog de nou. Probablement els pocs que el seguíeu us vau cansar de mirar-lo i trobar sempre la mateixa entrada londinenca, no el tornareu a mirar mai més, em vau engegar a pastar fang, i fins que no us convidi a una pinta de Guiness a Barcelona no em dirigireu la paraula... Assumeixo la meva responsabilitat! :P

Els motius que m'han tingut "tant" ocupat són bàsicament els següents: en primer lloc, vaig haver d'estar estudiant pels exàmens del curs d'estiu... Sí, estudiar en ple mes de juliol, quin pecat!! Però malgrat que les meves intencions eren prendre-me'l amb molta calma, suposo que l'ambient d'Oxford, i especialment el dels meus "crack" classmates, se'm va anar impregnant al cos i no vaig voler quedar en ridícul davant dels professors del curs... Qui sap si ens trobarem a trobar en un futur!

En acabar el curs vaig anar uns dies a veure la Carol a Newark, on estava a càrrec de la "Gran Mansión" de Tempest family. En plena terra de Robbin Hood, vam visitar el castell de Nottingham i la bonica ciutat de Lincoln, amb la seva majestuosa catedral. Després d'aquests dies pels Midlands, tornada a Oxford amb la Carol, i setmana de vacances amb ella i la Maite. Visita a una altra ciutat universitària, Cambridge, i recerca de pis per a la Carol a Oxford, on s'hi quedarà a viure tot l'any... Així que retorn a aquesta ciutat en breu!!

Després d'això pretenia actualitzar el blog, tot i que se m'anaven acumulant tantes experiències que em feia una mica de mandra sintetitzar-les totes... Però alerta!!! Visita sorpresa del David! Tot tranquil prenent un cafè després de dinar vaig obrir la safata de correu electrònic, i em vaig trobar un e-mail seu amb assumpte "Urgent!" i missatge: "Marc, estic a Oxford. Estàs per aquí? Si és així ens podríem trobar!". Tot i que en un primer moment em va sobtar i alterar una mica, ja que sóc home tranquil i planificador, he de reconèixer que ens ho vam passar molt bé i que aquest fet sobtat va tenir fins i tot la seva gràcia!

I finalment, amb 4 hores de diferència des del comiat del David, arribada a Oxford de la Núria; això sí, visita prèviament planificada! xD. Amb ella i la Maite vam passar el dia a Bath, ciutat termal d'orígens romans al costat de Bristol, i l'endemà la Núria i jo dia vam gaudir d'un dia complet a Londres, amb visita a la Royal Gallery, passeig pel Tàmesis i migdiada a Hyde Park. Awesome!

Així que amb totes les visites, les quals agraeixo i a l'hora animo a que es decideixin a marxar una temporada a un altre país i acollir-m'hi uns dies, no he tingut massa temps per asseure'm davant l'ordinador i intentar explicar el més breu possible tot el que he estat fent per aquí... Així mateix, vull agrair a la Maite que hagi volgut compartir amb els meus amics aquests dies per Anglaterra i els hagi obert les portes de casa seva tal i com ho ha fet...

Avui s'acaba una altra etapa del nostre viatge. El nostre temps a Oxford s'ha esgotat (sens perjudici de tornar ben aviat a veure la Carol!), i demà al matí prenem la carretera en direcció a Escòcia. Dos dies a Edinburgh, aprofitant la celebració del Festival Internacional de Música i Teatre, i després cinc dies de ruta pels Highlands & Islands. Última nit britànica a Newcastle i des d'allà agafem el vol cap a Barcelona, el dia 31 d'Agost, arribant a l'hora de dinar just a temps per provar una boníssima paella!

Tot i que tinc moltes ganes d'anar a Escòcia, també penso en tornar a casa... Aquest clima ja em té cansat, tot i que almenys aquestes últimes setmanes ens ha clicat una mica l'ullet i, sense salvar-nos dels ruixats, hem gaudit d'algunes estones de sol, de calor (tot i que no de l'angoixant de Barcelona) i d'un refrescant bany al Tàmesis. Però la veritat, també desitjo una mica de Costa Brava!!

Així que espero compartir amb tots vosaltres el poc que quedi de vacances, i el mateix dia 31 ja podríem anar a prendre una fresca Estrella Damm! Fins aleshores, gaudiu molt de les vostres vacances i rebeu una forta abraçada!

Marc

Visites a la "City"

Dos caps de setmana consecutius de visita a la gran "City": London. I amb elles una petita decepció. Grans aglomeracions de gent; cues de persones per tot, inclús per caminar pel carrer; japonesos i no japonesos fent fotografies a allò que es mou i que no es mou; cotxes per la dreta i per l'esquerra; centenars d'autobusos vermells de dues plantes; milers de taxis; manifestants espontanis pel carrer i un llarg etcètera de factors fan que una persona tranquila, a qui li agrada gaudir amb calma dels petits plaers de la vida, no pugui apreciar amb neutralitat els motius pels quals Londres és una de les tres ciutats "millors" del Món.

Que la ciutat és gran? No n'hi cap dubte; de fet, és difícil veure'n el final. Que té grans parcs? És un dels punts que més valoro positivament de la ciutat. Enmig del ciment, dels carrers saturats de cotxes... un es troba amb grans hectàrees de zona verda, amb llacs, ànecs, cignes, palauets... per passejar, fer un pícnic, fer volar un estel o anar amb bicicleta, desconnectant de l'estrés de la ciutat sense moure's d'ella... I és que dins d'aquests parcs, especialment Hyde Park, és difícil creure que s'està a pocs centenars de metres del Big Ben, del London Eye, de Trafalgar Square o de Harrods. Que Londres és la ciutat de la diversitat? Doncs la veritat és que el visitant es troba amb terceres, quartes i cinquenes generacions dels immigrants que van arribar fa desenes d'anys al Regne Unit, provinents d'arreu del Món, però especialment de les antigues colònies britàniques d'Àfrica i Àsia. Persones d'altres races però que són tant britànics com qualsevol altre; que han nascut i crescut en aquest país, on han estudiat i treballat i, en definitiva, desenvolupat les seves vides.

En qualsevol cas, Londres és massa ciutat per mi...

Però bé, això no vol dir que no hagi gaudit d'aquests dos caps de setmana consecutius per Londres... Els seus museus són espectaculars, acullen les millors col·leccions del Món, i el millor de tot és que molts d'ells són gratuïts. A més a més, la companyia no podia ser millor quan un se'n va una bona temporada fora de casa: la família. Però també hi ha hagut temps per altres activitats. Divendres a Londres visita "jurídica" amb la Universitat: tour guiat per la zona legal de la ciutat, on es concentren els millors i més antics despatxos d'advocats, Tribunals centrals, botigues de peluques i togues, esglésies de l'ordre dels templaris fundades pel gremi dels advocats, i palauets victorians construïts al segle XIX per acollir les activitats més diverses dels professionals del Dret... I entre elles el Middle Temple Hall, on vam dinar "por lo alto" on ho han fet generacions i generacions d'advocats, jutges i membres de la família real britànica... Desafortunadament, no se'ns va permetre fer fotos de l'interior del local, de manera que no va ser possible immortalitzar aquell indret i aquell dinar...

Fetes aquestes visites a Londres, el compte enrere es posa en marxa... Demà de nou a classes i a lectures, i en dues setmanes exàmens finals i tothom cap als seus respectius països... Tothom? No! Un parell de catalanets encara no han comprat el bitllet de tornada i pensen quedar-se algunes setmanes més per allà dalt... Fent què? El destí ho dirà! Després d'uns avorrits anys de carrera estudiant Dret, cal posar un dosi d'aventura a les nostres vides...

Fins la propera!

Dia de regata

En primer lloc, us he de demanar disculpes per haver trigat tants dies a actualitzar el blog, però la veritat és que he tingut una setmana molt ocupada i fins avui dissabte no he tingut temps per relaxar-me davant l'ordinador i explicar-vos aquestes noves aventures per terres britàniques. La veritat és que la reputació d'aquesta universitat no existeix perquè sí, havent d'admetre que el nivell d'exigència és certament alt, així com la qualitat dels seus estudiants. També és veritat que a Barcelona no estem acostumats al sistema anglosaxó, el qual consisteix en preparar-se prèviament les classes amb les lectures proposades (de 30 a 40 pàgines) i després discutir-ho a classe. Així que, pobres de nosaltres, hem de dedicar com a mínim una hora i mitja al dia per preparar les lectures del dia següent. I després espavilar-nos per poder intervenir en anglès a classe... Tot i que he de reconèixer que fins ara les meves intervencions a classe han estat del tot menys brillants, limitant-me a dir: "no", "yes", "right", "sure" and "maybe". Poc a poc.

Però bé, com que és cap de setmana no vull parlar de la Universitat, que prou que demà em tocarà preparar les lectures de dilluns! També us podria parlar de la ronda de pubs que vam fer ahir a la nit amb els de classe dins l'horari que se'ns va permetre, ja que molts tanquen a les 23.30h. Però, si m'ho permeteu, m'agradaria parlar de la petita excursió que hem fet la Maite i jo, juntament amb una noia italiana i un noi filipí, que també vénen amb nosaltres al curs. El que hem fet tots quatre ha estat passar un dia "a l'anglesa", tot aprofitant l'important esdeveniment que s'ha dut a terme a una ciutat propera a Oxford: les regates pel riu Tàmesi entre les diverses universitats, no només del Regne Unit sinó d'arreu del Món.

Les regates són un esdeveniment nacional. Des de primera hora del matí els carrers de Henley s'han anat omplint de gent, les carreteres d'accés s'han anat saturant i la ribera del riu Tàmesi s'ha anat ocupant de picnics i de famílies que han corregut per agafar el millor lloc per contemplar aquesta competició esportiva. No obstant, les regates són més que un esveniment esportiu. En realitat, es tracta d'un esdeveniment social on tothom treu de l'armari els seus millors vestits, les seves més valuoses joies, per poder lluir esplendorosament la seva riquesa (o la seva fantasmada). Resulta un tant estrany entendre la moda britànica, perquè vist des del nostre punt de vista, no pot rebre cap altra definició que "una horterada". Les dones anaven amb vestit llarg i pamela, o moltes d'elles amb unes plomes al cap que fàcilment haguessin pogut passar per un "pavo real". Així mateix, els homes portaven corbates de colors, americanes de ratlles, també de colors llampants, sabates blanques, barrets, etc. En definitiva, una passarel·la Gaudí amb tota regla. De fet, m'ha donat la sensació que a aquesta gent poc els importa la competició esportiva, sinó el poder lligar contactes, trobar-se amb antigues amistats, o demostrar qui té més diners... He de dir que si no hagués estat per les regates, no hagués tingut ni un sol dubte en afirmar que tota aquella gent venia de celebrar un multitudinari casament...

En fi, cal acostumar-se a la cultura britànica, una cultura europea però que sempre ha volgut mantenir les seves peculiarietats, aïllada per mar i de mentalitat tancada. Però, malgrat tot, és important que així sigui, que no caiguem en la temptació de voler-ho uniformitzar tot, i que acabem sent iguals arreu del món. En qualsevol cas, hem pogut gaudir d'un dia a l'aire lliure, prenent el sorprenent sol que està fent des que vam arribar, tot coneixent un aspecte més de la cultura anglesa...

Ara us he de deixar, que en pocs minuts vaig a sopar (acostumant-me ja a l'horari britànic) amb els de classe a una barbacoa que han organitzat uns nois nord-americans a casa seva. Prometo que intentaré connectar-me més sovint... Rebeu tots una forta abraçada!

Marc

Primer contacte

Assegut al llit de la meva nova casa, a les 23 hores del primer esgotador diumenge al Regne Unit, em disposo a fer la primera actualització al blog des d'aquestes no tant llunyanes terres...

He de dir que el viatge va anar força bé, seguint amb puntualitat anglesa els horaris previstos... No obstant, i com en altres ocasions, la sorpresa no es fa esperar... Efectivament, la casa l'habitació de la qual havia llogat des de Barcelona i la seva propietària existeixen, de manera que puc respirar tranquil... O no? La senyora que m'obre la porta, Ms. Mary, no és molt més que un sac d'ossos, pell i roba... Em diu que només menja fruita i verdura, i pel que he pogut comprovar, els seus àpats es basen en mitja pastanaga bullida amb quatre pèsols i una mica de ceba... Exquisit.

Fetes les presentacions, m'indica Ms. Mary que la Maite (la meva acompanyant de viatge, la qual es queda amb mi el cap de setmana abans que els de la universitat li facilitin un altre allotjament) i jo la seguim al pati, i des d'allà accedim a la porta de darrera de la casa. La meva habitació és la del semi-subterrani (les finestres donen al carrer). Només obrir la porta entra una olor a tancat que ens fa tirar un pas enrera... Abans d'instal·lar-nos comprovem que el nombre de telaranyes és incomptable, així com la quantitat de pols que descansa sobre els mobles i la moqueta de l'estança. Li demanem a Ms. Mary si ens pot deixar alguna cosa per treure la pols i sembla que no ens acaba d'entendre... Estranyada, desapareix i als pocs segons apareix amb una aspiradora i amb un parell de draps, tot preguntant-nos si és això al que ens referíem... Assentint amb el cap, li demanem si té algun producte de neteja per poder aplicar, contestant-nos negativament. Sense deixar la seva cara d'estranyada, Ms. Mary se'n va i la Maite i jo ens posem a suar de valent dignificant tant com ens és possible aquell indret.

Ara mateix estic contemplant l'habitació i penso que, si acabo de fer una última sessió de neteja amb productes seriosos i poso tots els llençols i coixineres a la rentadora, a finals de la setmana vinent puc tenir una habitació amb cara i ulls. Altra cosa són bany i cuina en una casa que, segons Ms. Mary, té més de 130 anys (i qualsevol diria que s'ha fet "dissabte" d'aleshores ençà). No obstant, la intenció és només estar a casa per dormir i menjar, així que pot resultar passable. Ms. Mary deu pensar que els catalans som uns escrupulosos!

Aquest matí hem pogut fer el primer passeig per Oxford, i abans que res he de dir a aquells que em van dir que portés taaanta roba d'abric que de moment el temps és molt bo!! Al sol fa calor, i a l'ombra s'està bé. Així que perfecte! El que sí és veritat és que a la nit refresca, i que mai un pot estar segur que no plourà, perquè en un moment es formen núvols, descarreguen durant 10 minuts i torna a sortir el sol...

L'únic museu que es troba obert avui diumenge és el d'Història Natural, i a més a més l'entrada és gratuïta. Així que hem contemplat animals dissecats, fòssils, minerals i altres curiositats recollides, ordenades i col·leccionades des de fa anys i anys pel "hard-working" personal de la "University of Oxford".

Després de dinar i de prendre tranquil·lament el cafè al jardí-selva (per l'aspecte de la conquesta de les males herbes, de les cadires trencades i de les telaranyes a les cordes d'estendre la roba, qualsevol diria que encara hi ha vida humana...) marxem a visitar el College més gran i famós d'Oxford: Christ Church, el qual es convertí durant uns mesos en l'enigmàtic "Howards" de Harry Potter, amb els seus jardins, edificis i passadissos centenaris... No obstant, ens trobem amb una sorpresa quan se'ns diu que l'horari de visites s'ha acabat, i que només es permet entrar per assistir a la cerimònia religiosa cantada de diumenge a la tarda a la Catedral del College. Pot resultar curiós assistir a una cerimònia anglicana, així que sense pensar-nos-ho massa demanem poder estar presents a l'acte litúrgic i se'ns permet l'accés. Només entrar a la catedral, ens sorprèn enormement el fet que els seients no estan disposats com estem acostumats, sinó uns bancs enfront dels altres (igual com en el Parlament britànic). Només començar la cerimònia, entra un grup de sacerdots (entre ells, una dona), seguit d'un cor d'escolans que canta com els àngels. Tota la cerimònia, plena de rituals i acompanyada de música celestial, dura poc més de mitja hora. Acabada aquesta, abandonem la catedral però, aprofitant que ja estem dins, fem una petita visita al College, on hi fan vida molts estudiants durant tot el curs...

Sortint de Christ Church, anem cap a casa per preparar el sopar, ens el mengem tranquil·lament al jardí gaudint de les bones temperatures i aquí ens trobem, connectats a Internet acabant de penjar aquesta actualització quan tot just són les 00.00 hores. Intentaré ser més concís el proper dia per poder concentrar en menys paraules totes les coses interessants que ens vagin succeïnt... Demà a la tarda estem tots convocats a la Facultat de Dret per a la sessió de presentació del curs. Let's see...

S'inicia un nou estiu, i amb ell un nou viatge, com comença a ser un costum... De la mateixa forma, un nou comiat, un nou sopar i una nova vetllada inoblidable. Moltes gràcies als qui vau venir, acompanyant-me en aquests moments tan importants per mi, dient-me sense pronunciar un sol mot que esteu al meu costat, que malgrat no tenir tot el temps que voldríem per poder compartir plegats, sempre hi ha espai per a les amistats.

De la mateixa forma, vull enviar una abraçada als qui no vau venir al comiat, perquè no vau poder o simplement perquè no vaig poder dir-vos res... :P Desafortunadament, tot és limitat, i entre altres coses l'espai on reunir-se... També és limitada la meva capacitat organitzativa i el control del meu estrés, així que, molt a pesar meu, vaig haver de controlar-me... Malgrat tot, he intentat (i volgut) tenir temps durant aquests dies per compartir moments amb tothom i desitjar-vos unes bones vacances. Tot i que al setembre em torneu a tenir aquí!!

Finalment, us convido de nou perquè tafanegeu aquest blog tan sovint com us vingui de gust, comentant-me tot el que volgueu i explicant-me les vostres experiències. Intentaré ser constant en l'actualització i explicar-vos tantes coses com pugui! També dir-vos que, donat que Oxford està aquí al costat, res a comparar amb Xile, esteu tots convidats a fer una visita, o si passeu pel Regne Unit per altres motius, no dubteu en avisar-me; sempre es pot trobar un lloc i un moment adequat!

Ja per acabar, us vull desitjar un molt bon estiu, en el qual pogueu descansar de tot l'any carregat de feina i estudi, us pogueu banyar a la platja, viatjar, conèixer molta gent i llegir el llibre que tant de temps esperàveu poder llegir...

Una abraçada a tots, i moltes gràcies per formar part de la meva vida!

Adéu siau!

Escric aquestes últimes línies des de Xile, a poques hores d'abandonar el país...

Aquestes últimes setmanes han estat tan intenses que m'han impedit escriure amb periodicitat en aquest blog, el qual us ha anat relatant al llarg d'aquests dos mesos algunes de les aventures que he viscut en una petita part d'aquest gran continent com és América.

Aquí deixo amics, records, espais, paisatges... peró sobretot bones experiéncies personals. Em veig passejant pels carrers de les ciutats de Xile, conversant amb els comerciants, parant-me a comprar un gelat, fotografiant indrets peculiars... I tot aixó envoltat de bones companyies.

L'experiencia durant aquests dos mesos ha estat quelcom dificil d'explicar en paraules, complicat de resumir, peró alhora impossible d'oblidar. He viscut durant aquest temps en un continent diferent al meu, envoltat de persones la majoria de les quals no tornaré a veure mai més. Per aixó el comiat resulta trist, perqué la llarga distancia que ens separa fa dificil que pugui tornar (tot i que mai se sap) o que ells puguin viatjar a Europa.

En qualsevol cas, també tinc ganes de tornar a casa, de reunir-me amb els meus, amb vosaltres, i de compartir en la mesura possible aquesta experiéncia, possiblement irrepetible en la vida, que he tingut la sort de gaudir.

Permeteu-me anar tancant aquesta actualització, peró la maleta em crida. Durant els propers dies, un cop hagi arribat i assentat de nou a casa, intentaré seguir actualitzant el blog per explicar totes aquelles curiositats que m'hagués agradat explicar abans pero que el temps no m'ho ha permés.

Tot esperant saludar-vos ben aviat, rebeu una forta abracada virtual.

Marc

Últims dies...

Abans de comencar, des d'aquí voldria demanar disculpes a tots els que aneu seguint el blog, per haver trigat tants dies a actualitzar-lo. El dia 2 de setembre vam iniciar el que seria el nostre últim viatge per terres xilenes, al sud del país, la zona més nórdica de la Patagonia xilena... A la tornada, dia 8, vam patir la "crisi del retorn", ja que ens vam adonar que la cosa s'acabava... Des d'aleshores tot han estat comiats: que si un dinar, un sopar, anar a prendre un gelat o un café per la tarda, etc. Els dies comencen a les 8 del matí i acaben a les 00.00h, i en aquest periode de temps practicament no trepitgem la casa... Es per aquest motiu que no he escrit res fins ara, i també perqué aquestes paraules de comiat (tot i que prometo que aquesta no es tracta de l'última actualització del blog) m'entristeixen una mica...

El viatge pel sud va ser una experiéncia inolvidable, i de pur contrast amb els paisatges desertics del nord. A la Patagonia hem vist rius replens d'aigua, volcans nevats, llacs immensos, cases d'estil alemany (la majoria d'habitants de la zona són d'origen germánic) i, sobretot, una verdor en el paisatge espectacular. Vam viatjar sis persones (tres gallegues, un xilé i dos catalans) i ens vam allotjar en una cabana molt acollidora aprop del llac. També vam llogar un cotxe (els de darrera anaven una mica apretats, peró afortunadament els Carabineros no son tan estrictes com els Mossos d'Esquadra...), cosa que ens va permetre visitar lliurement el que volguessim...

De tornada a Talca, vam coneixer al cónsul honorari d'Espanya a Talca, i l'altre dia ens va convidar a dinar al Centre Espanyol. Suposo que la majoria de gent que hi havia allá ha passat poc per Espanya, doncs alló era tot luxe, gent rossa amb ulls clars, jardins preciosos, etc, etc. Vaja, com a la Barceloneta... Jejej. Va ser curiós perqué vaig estar parlant amb un senyor que li va fer molta ilusió saber que erem catalans, perqué es veu que tota la seva familia materna era de Mataró, i encara li va fer més grácia quan va saber que compartíem cognom: Casas. Curiós oi?

Aquí a Talca, com he dit, hem comencat a acomiadar-nos de la gent. Just abans de marxar al sud vam anar a sopar (de fet era un berenar que va comencar a les 20.30h i que es va allargar fins tard) a casa de la senyora que s'encarregava de l'hostal on ens vam allotjar els primers dies. La casa molt petita i humil, pero com va dir ella, "aquí el corazón es grande".

Divendres passat vam canviar de barri per fer un "asado" a l'hora de sopar a casa el jutge Gerardo Bernales, amb tos els funcionaris del tribunal, per celebrar las Fiestas Patrias, que son el proper dijous. Malgrat aixó, també es va convertir en una mena de comiat nostre....

I poca cosa més tinc a dir, doncs el temps vola i resulta que son les 15.30h i encara no he dinat, i l'estomac m'ho está recordant, i a més aquesta tarda ens ha convidat un funcionari del tribunal per ensenyar-nos els seus cavalls, i explicar-nos amb més o menys detall en qué consisteix l'esport nacional xile: el rodeo.

Aixi que em vaig acomiadant de tots vosaltres, tot i que espero tornar a escriure. En qualsevol cas, d'aquí a una setmana a aquesta hora ja em trobaré al costat vostre, en la nostra petita Catalunya...

Una abracada ben forta!

Marc