dimarts, 5 d’agost del 2008

La perla del Pacífic

"...huyendo de las agitaciones y turbulencias, de las máquinas y de los fardos, del ruido monótono de los tranvías y del chocar de las herraduras de los caballos con su repiqueteo de caracoles sobre las piedras; de las carreras de los corredores frente a la Bolsa; del tropel de los comerciantes; del grito de los vendedores de diarios; del incesante bullicio e inacabable hervor de este puerto; en busca de impresiones y de cuadros, subió al cerro Alegre que, gallardo como una gran roca florecida, luce sus flancos verdes, sus montículos coronados de casas risueñas escalonadas en la altura, rodeadas de jardines, con ondeantes cortinas de enredaderas, jaulas de pájaros, jarras de flores, rejas vistosas y niños rubios de caras angélicas.

Abajo estaban las techumbres del Valparaíso que hace transacciones, que anda a pie como una ráfaga, que puebla los almacenes e invade los bancos, que viste por la mañana terno o plomizo, a cuadros, con sombrero de paño, y por la noche bulle en la calle del Cabo con lustroso sombrero de copa, abrigo al brazo y guantes amarillos, viendo a la luz que brota de las vidrieras, los lindos rostros de las mujeres que pasan. Más allá, el mar, acerado, brumoso, los barcos en grupos, el horizonte azul y lejano."



Així definia el poeta Rubén Darío , l'any 1888, la ciutat de Valparaíso, principal port de Xile, seu del poder legislatiu i segona ciutat més poblada del país, amb gairebé 300.000 habitants. Evidentment les coses han canviat després de 120 anys, peró a Valparaíso encara es respira l'ambient del que va ser en temps passats: una ciutat próspera, aturada obligada dels vaixells en les seves rutes pel Pacífic, amb una importantíssima activitat bancária i bursátil, amb un tráfic incessant de gent cap amunt i cap avall, i a les muntanyes de la qual els grans benestants empresaris europeus van construir els seus palaus.


Aquesta va ser l'excursió que vam fer el cap de setmana passat, després d'un viatge en autocar d'una mica més de 5 hores per recórrer uns 400 quilómetres. Valparaíso és una ciutat turística, peró que conserva un aire bohemi, multicultural, i alhora modern. Tocant al mar, el port i les cases de pescadors; bancs, majestuosos edificis de principis de segle XX. Cap amunt, les cases de colors amb fantástiques vistes al mar, les pujades interminables (per sort, a algú se li va acudir de construir uns ascensors, que són com uns teleférics, per salvar les alsades), jardins, i els antics palaus de la classe alta europea que anava a "fer les Amériques".

Malgrat que el primer dia ens va ploure, l'endemá al matí es va aclarir el dia i des d'aleshores vam gaudir d'un sol i d'una calor impensables en ple hivern. Ja ens ho havien dit, que a la costa el clima és diferent, peró en cap cas ens haguéssim pogut imaginar el bon temps que ens va fer. Entre les coses que vam visitar, la casa d'estiueig del poeta xilé Pablo Neruda, dalt d'un "cerro", des de la seva terrassa de la qual es podia contemplar tota la ciutat...



A la nit, "carrete" a la ciutat veina de Viña del Mar. Viña és la vessant més turística de la zona, el més estimat lloc d'estiueig de la classe alta xilena i argentina, també amb antics palaus a primera línia de mar, i moderns blocs d'apartaments, casino, pubs, discotheques, i una llarga platja de sorra fina. Inclús a l'hivern gaudeix de gran activitat, tot i que evidentment ningú s'atreveix a ficar-se a l'aigua, encara més tenint en compte que l'aigua de l'oceá no está ni la meitat de calenta que el Mediterrani...

Curta va ser la nostra visita a Viña, ja que havíem d'agafar l'autobús de retorn a les 14h. Tot i així, vam poder veure el palau i els jardins de Quinta Vergara, on cada any al mes de febrer se celebra el conegut Festival Internacional de Música de Viña del Mar. També passejar-nos per la platja; espantar-nos amb la preséncia dels pelícans, aus gegants que medeixen més d'1'5 metres; gaudir de les grans mansions a primera línia de mar i fotografiar-nos davant a l'infinitament fotografiat rellotge floral. L'única pega: un altre cop la nombrosíssima quantitat de gossos abandonats, llensats pels seus amos al carrer, alimentant-se de la brossa, bruts, plens de puces, reproduint-se contínuament al mig del carrer i perseguint als turistes, l'olor dels quals els atrau. El tema de l'abandonament de mascotes és un problema a nivell global, que també ens afecta molt a Catalunya, peró l'agreujant és que a Xile prácticament no existeixen les gosseres, de manera que la preséncia de gossos als carrers és comuna a tot el país, si més no pel que hem vist.

En fi, després de 5 hores de viatge, tornem a Talca, amb boira, fred, voreres sovint sense asfaltar, cases baixes lletges i brutes, i gens de cosmopolitisme... Si més no hem pogut comprovar que a Xile també existeix el desenvolupament, peró desgraciadament encarat principalment al turisme, no pas als seus propis ciutadans. Tot i així, no ens hagués importat que la beca ens l'haguessin donat a la Universitat de Valparaíso... Peró baixem dels núvols, que l'endemá ens tocava entrar a treballar als Jutjats a les 9h del matí...

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Marc!!
veig que tot va bé a les Amériques. Llegeixo el teu blog, i la veritat és que es maco llegir el que des d'allà ens expliques. Un quadern de vitàcora interessant, amb unes fotos molt boniques.
Espero que continui així de bé per Talca, i que no deixis d'escriure i d'ensenyar-nos un altre racó de món per aquesta finestreta.

Anònim ha dit...

Boones Markitusss!!!

Nosaltres ara t'escrivim des de l'expo de Zaragoza on ja portem des d'ahir i estarem fins diumenge.
La veritat es què està molt curiosa i val la pena visitar-la. Però la calor és infernal i a vegades es fot al cap però es pot suportar.

Ara estem en un ciber d'un pabelló i ens ha fet molta gràcia saber que estàs bé i carregat d'energia en les terres americanes que ara t'acullen.

Molts petons per tú i la Joana

Anònim ha dit...

Hola noi!!!!!!

M'he passat una bona estona llegint amb molta atenció tot el què ens expliques. Ha estat una gran idea crear aquest bloc. és com tenir una finestreta per on veure com van les teves coses per "aquellos lares".

espero que entre taaaanta feina, tinguis una estoneta al dia per entrenar-te corrent per allà, no voldria pas que quan arribessis del teu periple xilè no em poguessis seguir el ritme... (plusmarca personal 10 km en 40 minuts... jaja).

Una forta abraçada.

Javier

Anònim ha dit...

Bon dia Marc!!!

Estic bastant desconnectada i malhauradament, a partir de demà, la desconnexió serà major doncs marxo, definitivament i per tres setmanes, a la meva estimada "Tierra Berciana".

Tal i com ens has descrit, sembla que esteu movent-vos bastant per la zona, tot i les llargues distàncies que semblen haver-hi. Ja et vaig dir noiet, que allò és un altre món i més tenint en compte que Amèrica és Amèrica.

Encara estic esperant una descripció detallada de la tant esperada farra o del carrete, pero bé, diuen que lo bueno...

En fi carinyu, que espero que del que queda d'aquest mes d'Agost l'aprofitis per gaudir molt i treballar poc ;) sempre i quan aprenguis alguna que altre coseta.

Ara recordo!! T'havia de dir q l'altre dia vaig somiar amb tuu!! Es veu q tornaves de Xile pq l'experiència no havia sigut gaire bona, però ja veig q tot va ser un somni :P

Em connectaré de tant en tant un cop allà, però ja saps q no resulta de tot fàcil, sembla q allò sigui el 3r món am la mancança de zones Wiffi :S
Aprofitaré per recarregar piles per l'any vinent q ens espera, q espero gaudir al màxim tenint en compte que és la nostra darrera oportunitat!!!

Un petó enorme, cuida't molt i no deixis de banda el blog!!!!

T'estima la Carol molt!!!

Anònim ha dit...

Ei wones!!!!
sembla k tot va be per alla!!!
Ja explicaras com anat la experiencia per alla i ja ensenyaras les fotos!!
m'alegro i ens veien a la tornada.

Angel i Esther