A les entranyes dels Andes

L'excursió d'aquest dissabte ha estat a la serralada dels Andes, concretament a on está instalada la mina subterránia més gran del Món, amb 2800 km de túnels sota terra (imagineu-vos tota aquesta distáncia en línia recta!!). Era una excursió organitzada pel poder judicial de la regió, peró el nostre tutor-jutge ens va convidar a anar-hi i no ens ho vam voler perdre. Al matí, després de tres hores de camí en autocar, ens hem endinsat a les mines de coure "El Teniente", com he dit les més grans del Món. Més o menys s'extreu d'aquesta mina el 40% del coure consumit mundialment.

A més de 2000 metres d'alcada, en plena serralada andina, el nostre autobús es va endinsar a les profunditats de la muntanya, per una de les carreteres que entren a la mina. Un cop equipats amb el material necessari per ser un bon miner, amb mascareta d'oxigen i llanterna per si passés una emergéncia (afortunadament no va passar) vam visitar una petita part de la mina, actualment encara en funcionament. Certament, la vida allá sota ha de ser molt dura pels pobres treballadors, trobant-se durant 8 hores al dia sense veure la llum del sol, amb sorolls, pols, etc. Peró com que nosaltres només estávem de visita, vam sortir rápidament a l'exterior per dinar.

A la foto, el miner Marc amb el jutge Gerardo Bernales.

Després de dinar, visita a la ex-colónia de Sewell. Es tracta d'un petit poble construit a principis de segle XX per allotjar els treballadors de les mines, les seves famílies, i als empresaris i técnics nord-americans, propietaris de l'explotació abans que la nacionalitzés l'estat xilé. Donat el seu aillament de qualsevol altra població, enmig dels Andes, a més de 2000 d'alcada i normalment colmada per la neu durant l'hivern, Sewell disposava de tots els serveis básics. Encara més, com que hi havien molts diners (els dels nord-americans), aquests "serveis básics" eren els millors de tot el país: hospital amb la tecnologia punta en aquell moment, casino, bowling, etc. Actualment el poble está abandonat, ja que els seus ciutadans es van traslladar a la plana, a 1 hora de camí en cotxe de la mina, peró molt més comunicats amb la civilització i amb la capital, Santiago de Xile. Tot i així, la colónia está oberta als turistes, i un es pot imaginar la vida allá dalt fa 40 o 50 anys. Com a curiositat, una de les jutgesses que ens va acompanyar a l'excursió, ja a punt de jubilar-se, va comencar la seva carrera professional als jutjats de Sewell, i la pobra dona estava molt emocionada, ja que no hi havia tornat des de feia 35 anys.

Després de la visita, carretera i manta. A pesar nostre, a les 19h vam parar a prendre la "once", una mena de berenar amb pa, mantega, melmelada, embotit... que normalment es converteix en l'últim ápat del dia dels xilens, ja que després no sopen. He dit que vam parar a pesar nostre, ja que els catalans no estem acostumats a "posar-nos les botes" durant el berenar, més tenint en compte que havíem acabat de dinar a les 15.30h... De manera que nosaltres no vam menjar res, i ens vam haver d'esperar gairebé una hora a que tothom acabés de menjar, arribant finalment a Talca a les 22.15h, de nit i amb un fred de collons.... Més que res, que en ser dissabte teníem pensat sortir de carrete, com li diuen aquí, i arribant tant tard ens feia una mica de mandra haver de passar per casa a canviar-se, i després sortir.... Péró al final ho vam fer. Jejej

Així que aquesta ha estat l'excursió del dissabte a la impressionant i majestuosa serralada dels Andes.

Marc