Adéu siau!

Escric aquestes últimes línies des de Xile, a poques hores d'abandonar el país...

Aquestes últimes setmanes han estat tan intenses que m'han impedit escriure amb periodicitat en aquest blog, el qual us ha anat relatant al llarg d'aquests dos mesos algunes de les aventures que he viscut en una petita part d'aquest gran continent com és América.

Aquí deixo amics, records, espais, paisatges... peró sobretot bones experiéncies personals. Em veig passejant pels carrers de les ciutats de Xile, conversant amb els comerciants, parant-me a comprar un gelat, fotografiant indrets peculiars... I tot aixó envoltat de bones companyies.

L'experiencia durant aquests dos mesos ha estat quelcom dificil d'explicar en paraules, complicat de resumir, peró alhora impossible d'oblidar. He viscut durant aquest temps en un continent diferent al meu, envoltat de persones la majoria de les quals no tornaré a veure mai més. Per aixó el comiat resulta trist, perqué la llarga distancia que ens separa fa dificil que pugui tornar (tot i que mai se sap) o que ells puguin viatjar a Europa.

En qualsevol cas, també tinc ganes de tornar a casa, de reunir-me amb els meus, amb vosaltres, i de compartir en la mesura possible aquesta experiéncia, possiblement irrepetible en la vida, que he tingut la sort de gaudir.

Permeteu-me anar tancant aquesta actualització, peró la maleta em crida. Durant els propers dies, un cop hagi arribat i assentat de nou a casa, intentaré seguir actualitzant el blog per explicar totes aquelles curiositats que m'hagués agradat explicar abans pero que el temps no m'ho ha permés.

Tot esperant saludar-vos ben aviat, rebeu una forta abracada virtual.

Marc

Últims dies...

Abans de comencar, des d'aquí voldria demanar disculpes a tots els que aneu seguint el blog, per haver trigat tants dies a actualitzar-lo. El dia 2 de setembre vam iniciar el que seria el nostre últim viatge per terres xilenes, al sud del país, la zona més nórdica de la Patagonia xilena... A la tornada, dia 8, vam patir la "crisi del retorn", ja que ens vam adonar que la cosa s'acabava... Des d'aleshores tot han estat comiats: que si un dinar, un sopar, anar a prendre un gelat o un café per la tarda, etc. Els dies comencen a les 8 del matí i acaben a les 00.00h, i en aquest periode de temps practicament no trepitgem la casa... Es per aquest motiu que no he escrit res fins ara, i també perqué aquestes paraules de comiat (tot i que prometo que aquesta no es tracta de l'última actualització del blog) m'entristeixen una mica...

El viatge pel sud va ser una experiéncia inolvidable, i de pur contrast amb els paisatges desertics del nord. A la Patagonia hem vist rius replens d'aigua, volcans nevats, llacs immensos, cases d'estil alemany (la majoria d'habitants de la zona són d'origen germánic) i, sobretot, una verdor en el paisatge espectacular. Vam viatjar sis persones (tres gallegues, un xilé i dos catalans) i ens vam allotjar en una cabana molt acollidora aprop del llac. També vam llogar un cotxe (els de darrera anaven una mica apretats, peró afortunadament els Carabineros no son tan estrictes com els Mossos d'Esquadra...), cosa que ens va permetre visitar lliurement el que volguessim...

De tornada a Talca, vam coneixer al cónsul honorari d'Espanya a Talca, i l'altre dia ens va convidar a dinar al Centre Espanyol. Suposo que la majoria de gent que hi havia allá ha passat poc per Espanya, doncs alló era tot luxe, gent rossa amb ulls clars, jardins preciosos, etc, etc. Vaja, com a la Barceloneta... Jejej. Va ser curiós perqué vaig estar parlant amb un senyor que li va fer molta ilusió saber que erem catalans, perqué es veu que tota la seva familia materna era de Mataró, i encara li va fer més grácia quan va saber que compartíem cognom: Casas. Curiós oi?

Aquí a Talca, com he dit, hem comencat a acomiadar-nos de la gent. Just abans de marxar al sud vam anar a sopar (de fet era un berenar que va comencar a les 20.30h i que es va allargar fins tard) a casa de la senyora que s'encarregava de l'hostal on ens vam allotjar els primers dies. La casa molt petita i humil, pero com va dir ella, "aquí el corazón es grande".

Divendres passat vam canviar de barri per fer un "asado" a l'hora de sopar a casa el jutge Gerardo Bernales, amb tos els funcionaris del tribunal, per celebrar las Fiestas Patrias, que son el proper dijous. Malgrat aixó, també es va convertir en una mena de comiat nostre....

I poca cosa més tinc a dir, doncs el temps vola i resulta que son les 15.30h i encara no he dinat, i l'estomac m'ho está recordant, i a més aquesta tarda ens ha convidat un funcionari del tribunal per ensenyar-nos els seus cavalls, i explicar-nos amb més o menys detall en qué consisteix l'esport nacional xile: el rodeo.

Aixi que em vaig acomiadant de tots vosaltres, tot i que espero tornar a escriure. En qualsevol cas, d'aquí a una setmana a aquesta hora ja em trobaré al costat vostre, en la nostra petita Catalunya...

Una abracada ben forta!

Marc