Adéu siau!

Escric aquestes últimes línies des de Xile, a poques hores d'abandonar el país...

Aquestes últimes setmanes han estat tan intenses que m'han impedit escriure amb periodicitat en aquest blog, el qual us ha anat relatant al llarg d'aquests dos mesos algunes de les aventures que he viscut en una petita part d'aquest gran continent com és América.

Aquí deixo amics, records, espais, paisatges... peró sobretot bones experiéncies personals. Em veig passejant pels carrers de les ciutats de Xile, conversant amb els comerciants, parant-me a comprar un gelat, fotografiant indrets peculiars... I tot aixó envoltat de bones companyies.

L'experiencia durant aquests dos mesos ha estat quelcom dificil d'explicar en paraules, complicat de resumir, peró alhora impossible d'oblidar. He viscut durant aquest temps en un continent diferent al meu, envoltat de persones la majoria de les quals no tornaré a veure mai més. Per aixó el comiat resulta trist, perqué la llarga distancia que ens separa fa dificil que pugui tornar (tot i que mai se sap) o que ells puguin viatjar a Europa.

En qualsevol cas, també tinc ganes de tornar a casa, de reunir-me amb els meus, amb vosaltres, i de compartir en la mesura possible aquesta experiéncia, possiblement irrepetible en la vida, que he tingut la sort de gaudir.

Permeteu-me anar tancant aquesta actualització, peró la maleta em crida. Durant els propers dies, un cop hagi arribat i assentat de nou a casa, intentaré seguir actualitzant el blog per explicar totes aquelles curiositats que m'hagués agradat explicar abans pero que el temps no m'ho ha permés.

Tot esperant saludar-vos ben aviat, rebeu una forta abracada virtual.

Marc

Últims dies...

Abans de comencar, des d'aquí voldria demanar disculpes a tots els que aneu seguint el blog, per haver trigat tants dies a actualitzar-lo. El dia 2 de setembre vam iniciar el que seria el nostre últim viatge per terres xilenes, al sud del país, la zona més nórdica de la Patagonia xilena... A la tornada, dia 8, vam patir la "crisi del retorn", ja que ens vam adonar que la cosa s'acabava... Des d'aleshores tot han estat comiats: que si un dinar, un sopar, anar a prendre un gelat o un café per la tarda, etc. Els dies comencen a les 8 del matí i acaben a les 00.00h, i en aquest periode de temps practicament no trepitgem la casa... Es per aquest motiu que no he escrit res fins ara, i també perqué aquestes paraules de comiat (tot i que prometo que aquesta no es tracta de l'última actualització del blog) m'entristeixen una mica...

El viatge pel sud va ser una experiéncia inolvidable, i de pur contrast amb els paisatges desertics del nord. A la Patagonia hem vist rius replens d'aigua, volcans nevats, llacs immensos, cases d'estil alemany (la majoria d'habitants de la zona són d'origen germánic) i, sobretot, una verdor en el paisatge espectacular. Vam viatjar sis persones (tres gallegues, un xilé i dos catalans) i ens vam allotjar en una cabana molt acollidora aprop del llac. També vam llogar un cotxe (els de darrera anaven una mica apretats, peró afortunadament els Carabineros no son tan estrictes com els Mossos d'Esquadra...), cosa que ens va permetre visitar lliurement el que volguessim...

De tornada a Talca, vam coneixer al cónsul honorari d'Espanya a Talca, i l'altre dia ens va convidar a dinar al Centre Espanyol. Suposo que la majoria de gent que hi havia allá ha passat poc per Espanya, doncs alló era tot luxe, gent rossa amb ulls clars, jardins preciosos, etc, etc. Vaja, com a la Barceloneta... Jejej. Va ser curiós perqué vaig estar parlant amb un senyor que li va fer molta ilusió saber que erem catalans, perqué es veu que tota la seva familia materna era de Mataró, i encara li va fer més grácia quan va saber que compartíem cognom: Casas. Curiós oi?

Aquí a Talca, com he dit, hem comencat a acomiadar-nos de la gent. Just abans de marxar al sud vam anar a sopar (de fet era un berenar que va comencar a les 20.30h i que es va allargar fins tard) a casa de la senyora que s'encarregava de l'hostal on ens vam allotjar els primers dies. La casa molt petita i humil, pero com va dir ella, "aquí el corazón es grande".

Divendres passat vam canviar de barri per fer un "asado" a l'hora de sopar a casa el jutge Gerardo Bernales, amb tos els funcionaris del tribunal, per celebrar las Fiestas Patrias, que son el proper dijous. Malgrat aixó, també es va convertir en una mena de comiat nostre....

I poca cosa més tinc a dir, doncs el temps vola i resulta que son les 15.30h i encara no he dinat, i l'estomac m'ho está recordant, i a més aquesta tarda ens ha convidat un funcionari del tribunal per ensenyar-nos els seus cavalls, i explicar-nos amb més o menys detall en qué consisteix l'esport nacional xile: el rodeo.

Aixi que em vaig acomiadant de tots vosaltres, tot i que espero tornar a escriure. En qualsevol cas, d'aquí a una setmana a aquesta hora ja em trobaré al costat vostre, en la nostra petita Catalunya...

Una abracada ben forta!

Marc

San Pedro de Atacama

Seguint amb l'actualització passada, us deia que dissabte em llevava d'hora, abans de les 4.00 del matí, per dirigir-me a un lloc a més de 4.000 metres d'alcada i tocant amb la frontera boliviana. Aquest lloc és el cráter d'un volcá pel qual passa un riu, i que entre les 6.00h i les 8.00h apareixen géisers (columnes de fum). A aquestes altituds, i en un clima desertic, les temperatures durant la nit son super baixes. Concretament, quan vaig sortir de la furgoneta, sobre les 6.30h del matí, ens trobávem a -10°C (una meravella....jajaj). L'aigua del riu está congelada, peró a la que li comenca a tocar el sol, i amb les temperatures calentes de l'interior de la terra (fruit dels fluxes de magma) l'aigua comenca a bullir de cop i surt amb xorros d'aigua i amb columnes de fum, que a vegades arriben a fer més de 10 metres d'alcada. La putada es que per veure-ho cal matinar moltíssim, ja que a més l'accés es complicat, a través de camins el tracat dels quals varia al ritme dels canvis al desert... Tot i així, val la pena anar-hi...

Quan ja portava una estona al voltant dels geisers, passejant, me'n vaig adonar que tenia els peus congelats, malgrat els mitjons gruixuts "Quechua" ideals per travesses de muntanya i les fantástiques botes, també "Quechua", que tant de lloc em van treure a la maleta peró que tan de bé m'han servit. (es nota que cobro el 5% dels beneficis del Decathlon?? Jejeje, ja m'agradaria!!). Afortunadament, després dels geisers ens vam banyar en unes aigues termals, amb una temperatura d'uns 36°C, les quals van ser perfectes per treure's la fredor als peus. Al principi ningú es volia banyar, fonamentalment pel fred pre-bany i post-bany, ja que evidentment cal despullar-se i quedar-se en banyador (qui en duia) o en roba interior (nota: ningú va practicar el nudisme). Pel camí de tornada a San Pedro vam poder contemplar el paisatge, donat que a l'anada era de nit i la majoria dormíem, i fotografiar un típic animal andí, la llama.

Just abans de dinar, vam visitar el museu de Gustave le Piage, un missioner belga que va viure molts anys en aquesta regió i que va recopilar una important col.lecció d'objectes de la cultura atacameña, alguns amb més de dos mil anys d'história, influida per la conquesta inca i, alguns anys més tard, per la conquesta espanyola. Entre els objectes que ens criden més l'atenció, les nomborsíssimes tauletes per consumir estupefaents. No sé si era pel mal d'altura o perqué es creien més felicos anar tot el dia col.locats, o potser per motius religiosos, peró el fet es que es passaven tota la seva vida mastegant fulles de coca i esnifant ves a saber qué...

Per la tarda, sobre les 16h, nova excursió, aquest cop pels voltants de San Pedro. Ens van portar al Valle de la Muerte (resulta que es deia "valle de Marte" pels colors vermellosos de la terra, peró el belga del qual us he parlat no ho pronunciava bé i al final es va canviar "marte" per "muerte"). També vam fer alguna caminata pel desert i finalment observar la posta de sol des del Valle de la Luna, que es diu així pel paisatge tan curiós que un pot contemplar, i perqué corre el rumor que aquí es va fer el "foto-muntatge" de l'arribada d'Amstrong a la Lluna i de la clavada de la bandera nord-americana. Polémiques a part, l'experiencia de passejar-hi i de contemplar els colors vermellosos de la terra amb el reflex del sol de mitja tarda, no té preu.

L'endemá diumenge, excursió de tot el dia pel salar d'Atacama i les llacunes altiplániques, situades també a més de 4.000 metres sobre el nivell del mar. El salar és una extensa superfície al mig del desert (amb més de 100 km de llargada i a una altitud de 2300 metres) molt rica amb sal (tot és de color blanc) i ple de llacunes que recullen l'aigua dels rius provinents dels Andes. L'aigua s'emmagatzema en aquestes llacunes (set vegades més salades que l'aigua del mar) fins que s'evapora donades les altes temperatures durant el dia. Aquesta zona és molt rica per observar aus, doncs és lloc de pas per moltes especies, en les seves migracions cap a América del Nord o cap a l'altre costat dels Andes, a Argentina o Bolívia. Concretament, el Salar es el millor lloc per observar les tres especies de flamencs que exiteixen a América: flamenc xilé, flamenc andí i flamenc de James.

Sortint del Salar, ens dirigim cap al Sud, creuant la línia imaginária del Trópic de Capricorni, i arribem a una petita població anomenada Socaire, a uns 3200 metres d'alcada. Tenim la sort que es San Bartolomé (no en conec cap, així que no dirigeixo felicitacions cap a ningú), patró del poble, i ens trobem enmig d'una festa molt peculiar. Tot el poble (i els habitants dels pobles veins) está concentrat davant l'esglesia, on es toca musica sense parar i es ballen unes danses místiques, al so de la musica, amb uns vestits de colors espectaculars. Aquella imatge, d'indígenes amb vestits de colors ballant aquelles danses amb un teló de fons format pel desert, em va fer sentir en l'América pre-colombina, on aquella gent vivia tranquilament la seva rutina, amb els seus costums, les seves festes, els seus ritus i les seves religions, abans que els europeus els conquerissin i acabessin prácticament amb les seves cultures mil.lenáries.

Passada una hora, tornem a pujar a la furgoneta i comencem a pujar per un caminet fins a superar els 4.000 metres d'alcada, tot dirigint-nos a unes llacunes altiplániques, que recullen les aigues que surten dels nombrosos volcans, alguns d'ells encara actius. Pel camí ens trobem amb guineus, llames i algunes aus. Quan arribem a dalt, el "collage" de colors es espectacular: el blau intens de les aigues contrasta amb una altra tonalitat de blau, el del cel, sense la presencia de ni un sol núvol. Per altra banda, el marró desértic del terra, embrutat per matolls que han aprés a sobreviure en aquella superfície árida, contrasta amb els cims nevats dels volcans, alguns d'ells a més de 6.000 metres sobre el nivell del mar. Realment, és quelcom digne de veure, uns dels paisatges més bonics que mai havíem contemplat.

De tornada a San Pedro, parem a un altre poble, Toconao, aquest cop per observar una altra de les curiositats d'aquells paratges. Enmig del desert, del no-res, apareix un oasis amb rius, fonts i una verdor espectacular, ple d'arbres fruiters que alimenten tota la regió, envoltats de casetes blanques fetes de fang i cals, i amb una petita esglesia del mateix estil colonial, amb un sostre fet de troncs de cactus... Contemplada l'artesania de la regió en una de les botiguetes del poble, amb peces de roba fetes amb llana de llama (sembla un embarbussament...jeje), figuretes de fusta, coure i altres minerals, tornem a San Pedro, coneixent-nos de sobra els dos carrers principals replens de transeunts. Es fa de nit aviat, segueixen els talls de llum, peró abans d'anar a domir contemplem per últim cop aquell cel estrellat que trigarem en tornar a veure, ple de constelacions desconegudes, doncs no n'hi ha cap que es pugui contemplar des de l'hemisferi nord...

Dilluns al matí, guardem totes les coses i ens dirigim a agafar l'autobús que ens torni a Calama, a uns 110km de distáncia, tot creuant una minúscula part del desert. La nostra intenció es visitar les mines de coure a tall obert més grans del món, anomenades de Chuquicamata, on existeixen uns camions la sola roda dels quals pot arribar a mesurar uns 4 metres de diamétre. Desafortunadament, ens hem de dirigir al centre médic, ja que ens ha sortit una alérgia a la pell (sobretot a la Joana) i se'ns fa massa tard per visitar les mines. Així que ens dirigim directament a l'aeroport (més ben dit l'aerodrom) a esperar l'hora de tornar a Santiago. Com que arribem d'hora, tenim la sort de poder agafar un altre vol, que si bé fa escala a una altra població, ens deixa a la capital xilena una mica abans, cosa que ens va perfecte per arribar amb temps a la terminal de busos i comprar el passatge cap a Talca. En cas contrari, hauriem de fer nit a Santiago i esperar-nos a dimarts per tornar, cosa que no ens venia gens de gust, i a més a més se'ns esperava a les 8.30h als Jutjats.

Així que arribem a les 20.40h a l'aeroport, no hem d'esperar maletes perqué tot el nostre equipatge era de má i el teníem a la cabina, agafem un taxi i tenim la sort d'arribar justos per agafar el bus a les 21h. Dormim tot el trajecte i arribem a Talca a les 00.00h. El noi de la casa em ve a recollir amb cotxe i a les 00.30h ja estic al llit. S'acaba el cap de setmana i l'endemá dimarts comenca de nou la "rutina" al poder judicial xilé...

Cap de setmana inigualable

Abans de comencar a explicar res, voldria aclarir que "cap de setmana" en aquesta actualització es tracta d'un concepte ampli, el qual abarca des del dijous a les 6.00h fins al dilluns a les 24.00h. Dit aixó, i donada la intensitat d'aquest cap de setmana llarg, per ara només explicaré fins al divendres a la nit, deixant la resta per una propera actualització.

Dijous toca llevar-se d'hora, doncs ens espera un bus a la Plaza de Armas a les 6.00h. La meva casa está relativament aprop del centre, peró marxo a les 5.45h per anar amb temps. Aquest bus ens ha de portar a Santiago, a unes tres hores de viatge, a tota una classe de Dret de la Universitat de Talca. Nosaltres no assistim a aquestes classes, concretament de Dret Processal Penal, peró el professor és el jutge al jutjat del qual treballem, de manera que ens convida a anar-hi. Motiu del viatge: visita al Centre d'Investigacions Criminals de Carabineros de Chile, cos que s'assimilaria a la Guardia Civil.

Arribem a la capital xilena sobre les 9.30h (el bus no surt puntual de Talca ja que sembla que hi ha algú que s'ha adormit...), i ens esperen a Carabineros per comencar la visita. Passem per diferents sales i laboratoris, on realitzen proves balístiques, proves d'ADN, proves fotográfiques del lloc del crim, proves químiques, proves sobre falsetat de documents...

Per la tarda, visita al Centro Médico Legal. L'objectiu és assistir en directe a una autopsia, solicitada pel fiscal per aclarir les causes de la mort de la víctima. Evidentment, l'entrada a l'auditori on es realitza l'examen no és obligatória, donada la sensibilitat del tema. Després de sospesar els pros i els contres, i d'haver digerit el dinar, decideixo incorporar-me al grup dels qui entren. Pels qui hagin vist la película de Saw 4, puc dir que el que es veu és totalment idéntic a la realitat. Per no ferir sensibilitats, m'abstinc de descriure el que vaig veure allá dins. Només dir que la causa final de la mort va ser un atac de cor, i que el cop que tenia al cap era fruit de la caiguda al terra. Per tant, s'arxiva la causa i es deixa descansar en pau a la pobra dona... M'agradaria aclarir que malgrat la forta impressió que provoca aquesta experiéncia, el més dur ve després, a l'endemá, passats uns dies... quan un comenca a pensar i a recordar... Malgrat tot, no m'arrepenteixo d'haver-hi entrat, pel seu interés científic i de coneixement del propi cos humá.

En posterioritat a la "carnisseria", el grup se'n torna a Talca, peró la Joana i jo, i tres noies gallegues estudiants de Dret que també estan d'intercanvi a Talca, ens quedem a Santiago per visitar-la una mica. Com que ja es fa fosc, decidim anar al barri nocturn de la ciutat per sopar i prendre alguna cervesa. A cada carrer pel qual passem, desperto les enveges dels venedors ambulants, poetes "callejeros", borratxos, etc., els quals em pregunten com m'ho faig per anar acompanyat de quatre dones com aquelles..."Cop de sort!", els contesto. Us adjunto una foto de "Marc y su séquito" i, per aquells que em pregunten constantment pel tema dones, els convido a triar-me'n una (Nota: Jo ja l'he triat).

Aquella nit de dijous a divendres la passem tots cinc en un hostal, molt aprop del Palau de la Moneda. L'endemá al matí, ens llevem d'hora per visitar la ciutat; veiem el Palau de la Moneda, on va morir Salvador Allende; la Plaza de Armas; la Catedral; l'antic Congrés Nacional (després de Pinochet, el Parlament es va traslladar a la ciutat de Valparaíso); i el Museu d'Art Pre-Colombí, on s'exposa una fantástica colecció de la cultura sud-americana anterior a la conquesta espanyola, passant pels maies, els inques, i un munt d'étnies el nom de les quals ja no m'enrecordo... Jejej

Per la tarda de divendres, la Joana i jo ens dirigim a l'aeroport de Santiago per agafar un vol cap al nord del país, a 1600 km de Santiago. Destinació: San Pedro de Atacama, enmig d'un dels deserts més árids i secs del Món, el desert d'Atacama. Des de l'avió gaudim de la vista dels cims nevats dels Andes, i del canvi del paisatge cap a un desértic. Arribem a San Pedro que ja és de nit, i comenca a fer fred. Ja estem informats que, com en tot desert, durant el dia fa molta calor, peró des del moment en que desapareix el sol, les temperatures baixen de cop.

San Pedro és un poblet molt petit, d'uns 5.000 habitants, situat en un oasis al mig del desert, peró des de fa uns anys atrau a una allau de turistes provinents de tot el Món. Pels seus carrers, a part d'escoltar molt de francés, gaudeixo tornant a escoltar el catalá; trobo turistes de Barcelona. Donada la situació del poble, el subministrament d'energia eléctrica i d'aigua és dolent, amb talls constants. De moment, a la nostra arribada sobre les 20.00h, ens trobem sense aigua i amb la meitat de la llum que hi hauria d'haver. Hi ha carrers en plena foscor, només iluminats pel cel estrellat (PRECIÓS!) que proporciona una atmosfera neta, sense núvols i sense contaminació llumínica.

Abans que tanquin, ens dirigim a una agéncia de turisme (n'hi ha una a cada cantonada!) per contractar les excursions que volem fer en els dies successius, ja que per anar pel desert cal anar amb guia i es requereix locomoció experimentada. Anem a dormir d'hora, doncs l'excursió programada per l'endemá comenca a les 4.00h de la matinada, i ens ha de portar en un lloc a més de 4.000 metres d'altitud i a menys de 8km de la frontera amb Bolívia. A la propera actualització us ho explico amb detall...

Marc

Arriben males notícies...

Sé que en l'última actualització vaig dir que explicaria el sistema penitenciari xilé i la meva experiéncia després d'haver visitat tres presons i conversat amb alguns dels presos, peró les notícies que m'han arribat al llarg del dia desde Madrid m'obliguen a reconsiderar-ho...

La primera notícia m'ha arribat als Jutjats, per part d'un dels funcionaris, sobre les 10h del matí (l'accident s'ha produit a les 08.30h de Xile). Primer es parlava d'una xifra ja espantosa, al voltant de 50, pero pel que llegeixo ara a la xarxa, se n'hi suma un centenar... No vull saber més...

Pell de gallina, llágrimes, silenci i reflexió envers aquelles persones anónimes que un dia es van llevar amb la maleta feta i disposats a emprendre unes vacances paradisíaques a les Illes Canáries... Vacances per descansar, per fugir de la monotonia, per allunyar-se de la ciutat... Vacances que mai van comencar...

Fa un mes agafava un vol de Spanair a Barcelona en direcció a Madrid. Fa un mes contemplava Catalunya des del cel, en un avió de Spanair, sabent que trigaria més de dos mesos en tornar. Fa un mes m'esperava durant més de 6 hores a la Terminal 4 de Barajas, aprofitant les últimes hores d'estiu que em quedaven abans d'emprendre un llarg viatge fins a l'hemisferi sud. Fa un mes em meravellava de la construcció faraónica de la T4 de Madrid, tot maleint la política d'inversions dels fons públics que impedeixen al Prat gaudir d'unes instalacions com aquelles... Peró a partir d'avui la T4 carregará amb el pes de més d'un centenar i mig de persones, ambient que segur que respiraré d'aquí a un mes, quan hagi de tornar a passar-hi... Pocs accidents hi ha d'avió; les probabilitats de perdre la vida a la carretera són molt més altes que en el tráfic aeri, tothom ho diu. Peró quan toca, toca. I en aquesta ocasió ens ha tocat de ben aprop...

Avui no hi ha terrorisme, no hi ha reivindacions polítiques, no hi ha interpretacions malicioses dels fets, no hi ha desig de fer mal... Peró el dolor, el dol, la solidaritat... són els mateixos que els que hi va haver fa més de quatre anys en un lloc ben proper a Barajas: Atocha. Si més no així és com ho veig des de Xile, d'on per cert és una de les víctimes, pel que llegeixo...

En fi, demá marxo a Santiago i dema passat agafo un avió cap al nord del país, el que vol dir, pels qui seguiu amb més o menys assiduitat el blog, que fins el dimarts vinent segurament no hi hauran noves actualitzacions... Fins aleshores, voldria convidar-vos des d'aquí a un temps de silenci i reflexió (qui sigui creient, també oració) per aquelles persones que van veure troncades les seves vacances..... per sempre.

Tornem a la muntanya!

Diumenge em llevo d'hora, doncs el bus rural que porta cap als Andes surt del terminal de Talca a les 7.15h del matí. Queda a l'altra punta de la ciutat des d'on estic, aixi que he de sortir a les 06.30h per arribar amb temps. Sempre fa moltíssima mandra sortir de casa a aquestes hores, peró si a sobre es hivern, fa fred, i es de nit... no hi ha paraules per quantificar la mandra!! Un cop al terminal, em trobo amb el noi que m'acompanyará a l'excursio (no tothom estava disposat a llevar-se tant d'hora i a caminar per la muntanya!), el Mario, un estudiant mexicá que també está per aquí... Quan anem a comprar els bitllets, ens informen que com es diumenge el bus no surt a les 7.15h, sino a les 8.15h!!! Maleim a qui ens va informar dels horaris i a l'hora de més que haguéssim pogut dormir, pero no tenim més remei que esperar... El bus passa per camins inospits, sense asfaltar, a les vores del qual van apareixent barraques fetes de fusta que cauran al primer mini-terrarémol que hi hagi, i que segons sembla estan habitades... Com a la Cerdanya, vaja....

Des d'on ens deixa el bus, emprenem camí de pujada per arribar a la neu, i a uns miradors. Pel camí anem trobant rius, ponts de fusta que els creuen, i poc a poc, a mida que anem guanyant alcada, comencem a trobar la neu, i la vegetació va sent menys espessa.... A les 13.30h parem per dinar, i contemplem el fantastic paisatge des d'allá dalt. Ja no podrem pujar més, doncs el bus de retorn surt a les 17.10h, i no voldríem arribar tard, així que a les 14.30h, després de menjar i de fer un ninot de neu (aquí en diuen "mono de nieve") emprenem el camí de retorn. Abans d'arribar al bus, pero, relliscada amb el terra mullat per tota l'aigua del desglac que baixa, i bany de fang a la roba.... Jejejej. Caldrá fer una rentadora especial.....

I aixó es tot, arribem tant cansats que simplement comprem a un venedor ambulant unes empanadilles (es veu que en catalá es diu "cresta", pero em prenc el luxe de dir-ho malament, si m'ho permeteu...) i anem cap a casa, a dutxar-se, prendre un got de llet calenta i al llit!!

En la propera actualització, us explicaré l'experiéncia d'haver visitat tres presons a la regió. Avui hem fet la tercera visita, pero com que volia explicar l'excursió als Andes, m'ho guardo per demá (si tinc temps) o demá passat.

Marc

Dia de pluja...

Dia de pluja a la hivernal Talca...

Em desperto tard, doncs ahir vam sortir de "carrete", aprofitant el "feriado" d'avui, dia de la Mare de Déu d'Agost. Fins ara, relacionava aquest dia amb la calor, el sol, la platja i l'inici de les festes de Grácia... Peró avui miro per la finestra i enlloc veig el sol, ni la platja, ni sento calor (ans al contrari!) peró faig un esforc per sentir la vida a més de 10.000 km de distáncia dels carrers del barri barceloní de Grácia, plens de gent passejant i contemplant les obres d'art que durant tot l'any enllesteixen els seus veins, tot esperant la nit per gaudir dels innumerables concerts a l'aire lliure, i de la cerveseta fresca que tan de gust ve per fer passar la calor...

Peró a Xile estem en un altre món; fa fred, es fa de nit poc més tard de les 18h, sovint plou, i la gent s'amaga a casa seva a encendre la llar de foc i passar els dies tot esperant l'arribada de la primavera... Aquest cap de setmana llarg, degut a la tempesta que ens creua, hem hagut de suspendre els plans que teníem de fer alguna excursió a la muntanya. Potser, si millora el temps, hi anirem només diumenge, o si més no, diumenge a la tarda arriba la distracció a Talca amb el partit de futbol de la Lliga xilena que enfronta l'equip local, Rangers, amb el campió de Lliga de la temporada passada, Everton. Pot resultar curiós contemplar un partit de la primera divisió xilena, assimilat -pel que em sembla- a la nostra tercera divisió, per un módic preu de 3 ó 4 euros l'entrada...

Avui, peró, aprofito per comentar alguna curiositat lligada al llenguatge... Quan un va pel carrer i ha de recórrer una distáncia forca llarga, pot "coger" un taxi, o un autobús. També pot "coger" una cosa del terra, o "coger" un llapis que está sobre la taula, etc. Desgraciadament, a Xile "no se coge; se toma". "Coger" aquí té un altre significat, concretament el de mantenir relacions amb una persona. Per tant, imagineu-vos la mirada que ens dirigeix la gent cada cop que se'ns oblida de substituir el nostre "coger" per "tomar".

Un altre conflicte apareix cada cop que ens pregunten l'hora, per exemple. Un diria "son las tres y pico" si no fos perqué "pico" significa órgan sexual masculí. Per tant, "son las tres y algo". En canvi, un pot anar tranquilament i impune dient que ha jugat a la "polla", més concretament a la "Polla de Beneficiencia Chilena", i que espera que aquesta li doni molts diners, ja que no és res més que la Loteria.

Pel que fa al menjar, a un ja li surt de per sí anomenar a les mongetes "porotos", a l'alvocat (aguacate en castellá peninsular- molt consumit en aquest país, sobretot en entrepans-) "palta", al blat de moro (també molt consumit a Xile; inclús en fan pastís) "choclo", a les patates "papas", als musclos "choros" i al porc "chancho". El que es menja molt aquí és pollastre (m'imagino que la carn més barata) i en menor mesura vedella i porc. Fan moltes sopes, que amb el fred s'agraeixen, tan simples com caldo amb la carn de l'olla al plat. També es menja la carn amb "agregado", el qual pot ser tallarines, puré de papas, arrós o papas bullides. A la foto, plat típic de Valparaíso, consistent en papas fregides amb ceba i carn de vedella. El pa també és forca diferent, i limitat a només dos tipus: pa francés (panets amb molla i un gust similar al nostre pa) i "allullas", el més comú (panets rodons que normalment es torren i que ja tenen un gust més diferent-peró no per aixó dolent-, tal i com surt a la foto).

Seguint amb el llenguatge peró deixant l'ámbit culinari, el primer que t'ensenyen els xilens són els seus "garabatos", insults. El més comú d'ells i més laxe (que sovint es pot dir als amics amb un to simpátic) és "hueón", que podria ser com el "pive" argentí i que se sent a totes hores, podent funcionar com a adjectiu, nom ("hueonada"), verb ("hueonar")... En canvi, el més fort i ofensiu, el qual s'ha d'evitar en la majoria de casos, és el "concha de tu madre". Jeje

En fi, deixo de "huenoaros" per una estona i espero que gaudiu tots els que pogueu de les festes de Grácia o de les innumerables festes que se celebren arreu durant aquesta época. Abans de marxar, peró, us deixo veure l'habitació on dormo, que és d'un noi que está estudiant (i vivint) a Santiago. No hi falta quadre de Che Guevara, bandera de Xile a la tauleta de nit, i helicópters i bitxos de joguina penjats de la paret.

Marc

A les entranyes dels Andes

L'excursió d'aquest dissabte ha estat a la serralada dels Andes, concretament a on está instalada la mina subterránia més gran del Món, amb 2800 km de túnels sota terra (imagineu-vos tota aquesta distáncia en línia recta!!). Era una excursió organitzada pel poder judicial de la regió, peró el nostre tutor-jutge ens va convidar a anar-hi i no ens ho vam voler perdre. Al matí, després de tres hores de camí en autocar, ens hem endinsat a les mines de coure "El Teniente", com he dit les més grans del Món. Més o menys s'extreu d'aquesta mina el 40% del coure consumit mundialment.

A més de 2000 metres d'alcada, en plena serralada andina, el nostre autobús es va endinsar a les profunditats de la muntanya, per una de les carreteres que entren a la mina. Un cop equipats amb el material necessari per ser un bon miner, amb mascareta d'oxigen i llanterna per si passés una emergéncia (afortunadament no va passar) vam visitar una petita part de la mina, actualment encara en funcionament. Certament, la vida allá sota ha de ser molt dura pels pobres treballadors, trobant-se durant 8 hores al dia sense veure la llum del sol, amb sorolls, pols, etc. Peró com que nosaltres només estávem de visita, vam sortir rápidament a l'exterior per dinar.

A la foto, el miner Marc amb el jutge Gerardo Bernales.

Després de dinar, visita a la ex-colónia de Sewell. Es tracta d'un petit poble construit a principis de segle XX per allotjar els treballadors de les mines, les seves famílies, i als empresaris i técnics nord-americans, propietaris de l'explotació abans que la nacionalitzés l'estat xilé. Donat el seu aillament de qualsevol altra població, enmig dels Andes, a més de 2000 d'alcada i normalment colmada per la neu durant l'hivern, Sewell disposava de tots els serveis básics. Encara més, com que hi havien molts diners (els dels nord-americans), aquests "serveis básics" eren els millors de tot el país: hospital amb la tecnologia punta en aquell moment, casino, bowling, etc. Actualment el poble está abandonat, ja que els seus ciutadans es van traslladar a la plana, a 1 hora de camí en cotxe de la mina, peró molt més comunicats amb la civilització i amb la capital, Santiago de Xile. Tot i així, la colónia está oberta als turistes, i un es pot imaginar la vida allá dalt fa 40 o 50 anys. Com a curiositat, una de les jutgesses que ens va acompanyar a l'excursió, ja a punt de jubilar-se, va comencar la seva carrera professional als jutjats de Sewell, i la pobra dona estava molt emocionada, ja que no hi havia tornat des de feia 35 anys.

Després de la visita, carretera i manta. A pesar nostre, a les 19h vam parar a prendre la "once", una mena de berenar amb pa, mantega, melmelada, embotit... que normalment es converteix en l'últim ápat del dia dels xilens, ja que després no sopen. He dit que vam parar a pesar nostre, ja que els catalans no estem acostumats a "posar-nos les botes" durant el berenar, més tenint en compte que havíem acabat de dinar a les 15.30h... De manera que nosaltres no vam menjar res, i ens vam haver d'esperar gairebé una hora a que tothom acabés de menjar, arribant finalment a Talca a les 22.15h, de nit i amb un fred de collons.... Més que res, que en ser dissabte teníem pensat sortir de carrete, com li diuen aquí, i arribant tant tard ens feia una mica de mandra haver de passar per casa a canviar-se, i després sortir.... Péró al final ho vam fer. Jejej

Així que aquesta ha estat l'excursió del dissabte a la impressionant i majestuosa serralada dels Andes.

Marc

La perla del Pacífic

"...huyendo de las agitaciones y turbulencias, de las máquinas y de los fardos, del ruido monótono de los tranvías y del chocar de las herraduras de los caballos con su repiqueteo de caracoles sobre las piedras; de las carreras de los corredores frente a la Bolsa; del tropel de los comerciantes; del grito de los vendedores de diarios; del incesante bullicio e inacabable hervor de este puerto; en busca de impresiones y de cuadros, subió al cerro Alegre que, gallardo como una gran roca florecida, luce sus flancos verdes, sus montículos coronados de casas risueñas escalonadas en la altura, rodeadas de jardines, con ondeantes cortinas de enredaderas, jaulas de pájaros, jarras de flores, rejas vistosas y niños rubios de caras angélicas.

Abajo estaban las techumbres del Valparaíso que hace transacciones, que anda a pie como una ráfaga, que puebla los almacenes e invade los bancos, que viste por la mañana terno o plomizo, a cuadros, con sombrero de paño, y por la noche bulle en la calle del Cabo con lustroso sombrero de copa, abrigo al brazo y guantes amarillos, viendo a la luz que brota de las vidrieras, los lindos rostros de las mujeres que pasan. Más allá, el mar, acerado, brumoso, los barcos en grupos, el horizonte azul y lejano."

Així definia el poeta Rubén Darío , l'any 1888, la ciutat de Valparaíso, principal port de Xile, seu del poder legislatiu i segona ciutat més poblada del país, amb gairebé 300.000 habitants. Evidentment les coses han canviat després de 120 anys, peró a Valparaíso encara es respira l'ambient del que va ser en temps passats: una ciutat próspera, aturada obligada dels vaixells en les seves rutes pel Pacífic, amb una importantíssima activitat bancária i bursátil, amb un tráfic incessant de gent cap amunt i cap avall, i a les muntanyes de la qual els grans benestants empresaris europeus van construir els seus palaus.

Aquesta va ser l'excursió que vam fer el cap de setmana passat, després d'un viatge en autocar d'una mica més de 5 hores per recórrer uns 400 quilómetres. Valparaíso és una ciutat turística, peró que conserva un aire bohemi, multicultural, i alhora modern. Tocant al mar, el port i les cases de pescadors; bancs, majestuosos edificis de principis de segle XX. Cap amunt, les cases de colors amb fantástiques vistes al mar, les pujades interminables (per sort, a algú se li va acudir de construir uns ascensors, que són com uns teleférics, per salvar les alsades), jardins, i els antics palaus de la classe alta europea que anava a "fer les Amériques".

Malgrat que el primer dia ens va ploure, l'endemá al matí es va aclarir el dia i des d'aleshores vam gaudir d'un sol i d'una calor impensables en ple hivern. Ja ens ho havien dit, que a la costa el clima és diferent, peró en cap cas ens haguéssim pogut imaginar el bon temps que ens va fer. Entre les coses que vam visitar, la casa d'estiueig del poeta xilé Pablo Neruda, dalt d'un "cerro", des de la seva terrassa de la qual es podia contemplar tota la ciutat...

A la nit, "carrete" a la ciutat veina de Viña del Mar. Viña és la vessant més turística de la zona, el més estimat lloc d'estiueig de la classe alta xilena i argentina, també amb antics palaus a primera línia de mar, i moderns blocs d'apartaments, casino, pubs, discotheques, i una llarga platja de sorra fina. Inclús a l'hivern gaudeix de gran activitat, tot i que evidentment ningú s'atreveix a ficar-se a l'aigua, encara més tenint en compte que l'aigua de l'oceá no está ni la meitat de calenta que el Mediterrani...

Curta va ser la nostra visita a Viña, ja que havíem d'agafar l'autobús de retorn a les 14h. Tot i així, vam poder veure el palau i els jardins de Quinta Vergara, on cada any al mes de febrer se celebra el conegut Festival Internacional de Música de Viña del Mar. També passejar-nos per la platja; espantar-nos amb la preséncia dels pelícans, aus gegants que medeixen més d'1'5 metres; gaudir de les grans mansions a primera línia de mar i fotografiar-nos davant a l'infinitament fotografiat rellotge floral. L'única pega: un altre cop la nombrosíssima quantitat de gossos abandonats, llensats pels seus amos al carrer, alimentant-se de la brossa, bruts, plens de puces, reproduint-se contínuament al mig del carrer i perseguint als turistes, l'olor dels quals els atrau. El tema de l'abandonament de mascotes és un problema a nivell global, que també ens afecta molt a Catalunya, peró l'agreujant és que a Xile prácticament no existeixen les gosseres, de manera que la preséncia de gossos als carrers és comuna a tot el país, si més no pel que hem vist.

En fi, després de 5 hores de viatge, tornem a Talca, amb boira, fred, voreres sovint sense asfaltar, cases baixes lletges i brutes, i gens de cosmopolitisme... Si més no hem pogut comprovar que a Xile també existeix el desenvolupament, peró desgraciadament encarat principalment al turisme, no pas als seus propis ciutadans. Tot i així, no ens hagués importat que la beca ens l'haguessin donat a la Universitat de Valparaíso... Peró baixem dels núvols, que l'endemá ens tocava entrar a treballar als Jutjats a les 9h del matí...

Comencem a treballar

Abans de comencar a explicar el tan esperat primer dia de feina a Xile, he trobat interessant penjar una foto que vam fer fa uns dies en el nostre viatge a Constitución. No sé si s'aprecia del tot, peró es tracta del Jutjat d'aquesta localitat amb un graffiti que exposa: "la ju$ticia está vendida a los rico$". Res que ens sorprengui, sobretot en aquest país, on les persones sense recursos no poden optar ben bé a un advocat d'ofici, sino a un estudiant d'últim curs de Dret que té l'obligació de prestar aquest servei durant 6 mesos com a part del seu currículum universitari.

Tornant al tema de la feina, avui ens ha rebut el Jutge Gerardo Bernales. Es veu que és forca conegut a la regió, per bé o per dolent, perqué va tenir els collons (no es pot dir d'una altra manera) de jutjar uns quants crims contra la humanitat duts a terme durant la dictadura, processant a alts cárrecs de l'exércit, dels carabineros i en una causa al propi Pinochet (peró que va ser absolt en la segona instáncia). Pel que he pogut veure, el record de la dictadura encara está molt present en la societat, altament dividida entre partidaris i detractors del régim, sobretot tenint en compte que només fa 19 anys que existeix la "democrácia". Vist des d'una vessant objectiva, sembla que Pinochet va aixecar el país económicament, peró evidentment ho va fer en detriment dels drets humans...

En fi, aquest és el tribunal on treballem. Sobta la foto perqué s'hi veu un edifici modern, alt, nou... i, en canvi, pel carrer passen dos carros tirats per cavalls (també cotxes, evidentment). Aquest contrast entre la modernitat i el subdesenvolupament es pot apreciar contínuament a Talca i em sembla que a tot el país. La nostra feina avui s'ha basat en estar al mostrador on arriben els advocats (o moltes vegades els seus secretaris) a entregar documents o mirar les causes que estan arxivades al Jutjat. Pel que m'ha semblat aquí no hi ha notificacions, de manera que els advocats s'han de preocupar d'anar al Jutjat i mirar la seva causa per esbrinar si el jutge ha resolt alguna cosa... En fi, quan ho acabi de comprendre ho explicaré millor. Ens han dit que quan agafem práctica en aixó durem a terme altres funcions, comencant a ajudar al jutge a redactar els seus documents. Si més no puc dir que la gent al tribunal ha estat encantadora.

Al migdia, el jutge ens ha convidat a dinar a casa seva. Gran casa als afores de la ciutat. Ens ha presentat a la seva dona, a la seva sogra i gran ha estat la meva sorpresa quan de la cuina ha sortit una cuinera, o majordoma, o ves a saber qué, per servir-nos el dinar. Classe alta, lógicament. Peró he de dir que ens han tractat excelentment, i ens han convidat a anar a una excursió que es fará el dissabte vinent a la serralada dels Andes, amb uns quants jutges i jutgesses de la regió i respectives famílies. No hi faltarem. Jajaja

Després de dinar, ens ha acompanyat al centre i hem pres una xocolata calenta, la qual s'ha agrait en un dia com el d'avui, tipic d'hivern: fred i amb pluja tot el dia.

Durant els propers dies aniré concretant la feina als tribunals, i les anécdotes que ens puguin anar passant en aquests paratges. Si més no, ja puc dir que finalment ens sentim acompanyats per algú, i amb un jutge al costat compte al qui ens vulgui fer mal!!! Jejej


Cuideu-vos molt!!!



Marc

La costa del Pacífic

El viatge a la costa del Pacífic, concretament al poble de Constitución, a uns 100km de Talca, va començar dalt d'un minitren, concretament el que veieu a la foto, seguint el curs del riu Maule i passant per pobles sense accés a cap carretera, amb les gallines corrent lliurement pels camps i la gent mirant als passatgers com l'única distracció que tenen al dia. De fet, aquest tren és dels pocs que queden així a Xile, però el segueixen conservant com a atractiu històric. Molta gent l'utilitza per comunicar-se entre aquests petits pobles, però nosaltres vam ser els turistes que el vam agafar fins a la destinació final: Constitución.

El poble en sí no té res: cases, comerços i un mercat com el de Talca. Però té una costa fantàstica. A més el dia va acompanyar i va ser molt maco contemplar els penya-segats i la costa escarpada del Pacífic xilè, així comles altes onades que caracteritzen aquest oceà. Curiosos uns senyals a la població que indicaven "vías de escape" en cas de tsunami. Afortunadament, no les vam haver d'utilitzar (tampoc confio massa en la seva efectivitat...jej).

Com dic, un dia esplèndid, inclús feia una mica de calor, i per primer cop vam poder contemplar el sol. A Talca sempre hi ha boira, i és per aquest motiu que els talquins sempre diuen "Talca, París y Londres". Però encara els falta una mica per arribar a semblar-se a aquestes dues ciutats europees...

Per últim, aquesta foto que adjunto és d'un poble anomenat Curepto. Res a veure allà, però almenys ens vam distreure al llarg de l'hora i mitja de camí en autocar. Com veieu, no tenen "STOP's" sinó "PARE's", i les casetes són totes pintades de colors llampants.

En fi, fins la propera.

Marc

Visita als voltants de Talca

Per començar l'actualització d'avui, ja podreu comprovar que he solucionat el problema de la càmera de fotos. Simplement calia aplicar una tecnologia X24YP, que en català diríem una recàrrega de piles... :P

La primera foto que adjunto és la del mercat de Talca, on hem menjat algun dia en les cuines que s'instal·len al costat. Sembla desolador però està bo. Hi ha petits restaurants on la cuinera té la cuina al mateix menjador, i et fan menjar casolà a bon preu (1,5 euros). Sí, sí, la vida aquí és molt barata.... Aquí vaig menjar un caldo molt bo, amb gallina, estil olla barrejada.

La segona foto és presa en un museu, en un carro d'època i amb un "pose" també d'època. jeje. Aquí els museus són una mica cutres.... jejej. Petitons i amb molts pocs visitants... Però hem d'aprofitar perquè sinó no sabem què fer!!

La tercera foto l'he pres al carrer, i és d'un botiguer dalt un carro tirat per cavalls, i que venia fruites als veïns. Per aquí Talca es veuen molts carros tirats per cavalls, i oficis molt antics. Així que un pot anar passejant pel carrer i trobar-se cotxes moderns, cotxes de l'any de la Picó, taxis, "colectivos" (taxis compartits i amb una ruta prefixada, a millor preu que els taxis normals), busos dels anys 60 i carros tirats per cavalls... També hi ha molts gossos abandonats; l'altre dia ens van estar seguint dos... Sort que almenys són mansos, però millor no tocar-los! Jejej

En fi, m'agradaria explicar més coses però és complicat connectar-se a Internet. Ara estic en un cyber i ja se m'ha acabat el temps. Quan pugui seguiré explicant coses i penjant fotografies.

Marc

Primers dies

Avui no penjaré fotografies perquè m'ha estat impossible passar-les a l'ordinador, però no passa res... jeje

Poc a poc les coses es van posant al seu lloc... A l'hostal ens hi estarem fins el dilluns, i ens cobraran les deu nits que ens hi haurem estat. Després anirem a casa d'una senyora que viu amb el seu fill de 24 anys (i no sé si amb el seu marit també...jajaj) en una casa molt més acollidora i més aprop del centre. El petit problema és que només té una habitació i un sofà-llit al passadís, així que ens les haurem d'arreglar així la Joana i jo, a no ser que trobem una altra casa i un es quedi aquí i l'altre se'n vagi a l'altre lloc. Poc a poc....

De viatges no masses de moment, perquè aquí les distàncies són força llunyanes i qualsevol viatge en bus (mitjà de transport més típic -i més econòmic-) pot trigar unes 5 o 6 hores, i mentre estiguem en aquesta pensió no desaprofitarem poder dormir en un bon llit a Talca... Així que de moment farem excursions per la regió, anirem un dia a la costa, potser un altre dia a la serralada, etc i quan estiguem més integrats al país i faci una mica més de bo (a mitjans d'agost comença el bon temps) anirem a visitar el sud, viatges que poden durar dos o tres dies.

A Santiago de Xile potser hi anem més endavant, però ens han espantat una mica dient-nos que hi ha una mica de delinqüència (com en tota gran ciutat), així que potser algun dia fem una visita "llampec" per visitar les quatre coses importants i tornem ràpidament, sense portar masses pertinences a sobre.

Aquest matí ens ha trucat el Felipe, un estudiant de Talca que marxa aquest setembre a Madrid a estudiar, i des de la Universitat ens han posat en contacte amb ell per intercanviar coneixements d'ambdós països. Bé, ja li hem explicat la nostra visió d'Espanya, a on es recapten més impostos, a on es paguen més peatges i quin equip de futbol és més que un Club... El pobre ho passarà malament a Madrid amb aquestes prèvies... Jajaja. Almenys ens ha dit que vindrà uns dies a Barcelona, si pot ser per les festes de la Mercè. Aquest noi ens ha portat a dinar en un restaurant típic de Xile, als afores de la ciutat, al costat del riu, en un lloc molt acollidor. No fa pas honor al seu nom: "La vieja Cochina". Jajaja. Hi hem menjat molt bé per només 5 euros, i tot molt net. Es veu que en aquest restaurant hi han passat tots els famosos que s'han acostat a la ciutat: Miguel Bosé, Joan Manel Serrat, i alguns altres noms de suposades personalitats que no sé qui són.

El Felipe ha sigut la primera persona jove de Xile que hem conegut i aquesta nit, malgrat ésser dilluns, intentarem apreciar la vida nocturna talquiña acompanyats per ell. Espero començar a conèixer xilens i xilenes, i poc a poc sortir de l'avorriment i la monotonia que portem des de la nostra arribada al país, en el qual no hem fet res més que passejar, menjar i dormir. Almenys avui provarem la beguda nacional: el pisco.

Poc a poc també anem incorporant nous mots al nostre vocabulari xilè, que esperem anar perfeccionant... Evidentment no us escric des d'un ordinador, sinó des d'una "computadora". Ahir vaig comprar un xip per poder trucar i ésser trucat. No pas un xip pel mòbil, sinó un xip pel "celular". Tinc la companyia Movistar, també existent a Xile, però si faig trucades a mòbils d'altres companyies em surt força car, així que em limitaré a fer perdudes (aquí denominades "pinchazos"). En comptes d'anar ràpid van "al tiro" (es veu que tothom anava a dinar quan es disparaven trets a l'aire) i s'ho passen "arto" (molt) bé. Pel que fa al menjar el vocabulari també és "arto" diferent, tant que ja l'explicaré en un altre moment. Bàsicament quan l'hagi après jo, donat que de moment encara no sé ni el que menjo....

Doncs més o menys això és tot de moment. Un cop superat el primer impacte de desembarcar en un país tant diferent a qualsevol de les coses que havíem vist fins aleshores, poc a poc ens anem adaptant, coneixent els indrets i sentint-nos més tranquils i còmodes. Espero poder solucionar aviat el problema de la càmera i penjar-vos en breu fotografies del país.

Des del fred hivern xilè, rebeu tots/es una cordial abraçada.

Marc

Viatge cap a Xile

16.10h.- Surt l'avió des del Prat en Direcció Barajas (escala tècnica obligatòria).

17.20h.- Arribada a l'aeroport de Madrid sense cap problema. Tenim temps fins les 00.20h, quan marxa el vol en direcció a Santiago de Xile. Després de menjar una miqueta anem tranquil·lament cap a la T-4. Impressionant terminal. Com que no tenim pressa busquem un lloc on descansar, però passada una estona se m'acut preguntar a la guixeta d'Ibèria (en Marc i les seves inquietuds, ho sé... :P) que em confirméssim que les maletes facturades a Barcelona no les havíem de recollir a Madrid, sinó que anaven directes fins a Santiago. "¿Santiago de Chile?", diu la senyora. "Hay overbooking y creo que ya no quedan pasajes. Acaba de saltar". Se'ns cau la gota tant a la Joana com a mi. Què fem???? Minuts d'incertesa davant la senyora d'Ibèria (molt amable, per cert), la qual comença a fer trucades i a prémer tecles de l'ordinador. Se la veu també nerviosa i esbalotada, patint per nosaltres. Finalment tenim lloc a l'avió; s'acaba l'ensurt, però per la propera vegada que volguem fer un trajecte tant llarg, cal anar amb molt de temps.

Un cop superat l'ensurt, ens hem de dirigir a la porta d'embarcament. Per arribar cal agafar un metro. Sí, sí, un metro dins la pròpia terminal, terminal que per cert està buida, o potser és tan exageradament gran que la gent s'hi reparteix al llarg dels seus quilòmetres de longitud. Uns rebent tantes inversions i altres tan poques!!! Aquí ho deixo.

A dalt l'avió coneixem la Ignacia, una noia de Santiago que torna a casa seva després d'haver fet un tour per Europa (Madrid, Barcelona, Toulousse, París, Londres i Roma) de quaranta dies amb la seva germana. No és de les que passa gana al seu país, evidentment..... La noia, molt simpàtica, ens dóna conversa durant gairebé tot el viatge, tret dels moments en què ella o bé nosaltres dormim. Per cert que l'avió molt incòmode; per viatges llargs no viatgeu amb Ibèria, o aneu-hi a classe "bussiness". Després de tretze interminables hores de vol, aterrem a l'aeroport de Santiago, i havent escoltat els consells de la Ignacia del que no ens podem perdre de Xile, ens fem foto de record.

Ens diu també la Ignacia que Santiago és una de les ciutats més contaminades del Món, sobretot a l'hivern (és a dir, ara). Certament hi ha una boira que ho tapa tot. Fa fred, però ni molt menys el que ens pensàvem... Es pot aguantar perfectament. Agafem un bus que ens porti fins al centre: barraques, pobresa, deixalles, gossos abandonats, etc. és el que més veiem per les finestres del bus. Una mica desolador, la veritat, cosa que no m'esperava de Santiago... Arribem finalment a la terminal de busos on haurem d'agafar el bus cap a Talca. Venedors ambulants, famílies que s'acomiaden, i enrenou general. El viatge dura una mica més de tres hores.

Un cop a Talca, agafem un taxi fins a la Universitat. Allà ens reben molt simpàtics i ens diuen que tenen ja el nostre allotjament en un hostal molt confortable i a bon preu. Quina broma.... El preu no inclou ni l'esmorzar, i l'hostal es troba al mig d'una carretera, lluny de la universitat i lluny del centre. L'habitació minúscula i sense armari. El lavabo més vell que vell. L'home de l'hostal ens fa pagar tot el mes per avançat: 120.000 pesos xilens.

Finalment decidim anar a parlar amb els de la Universitat, i sembla que ens intenten trobar un altre allotjament més comfortable i molt més cèntric (per què no s'hi havien posat abans¿?¿). El problema és que estem pendents que ens tornin els 120.000 pesos, evidentment... De moment, aquesta nit la passarem a l'hostal, però espero que no masses més....

Nova sorpresa a la Universitat: demà comencen vacances d'hivern i no s'hi tornaran a posar fins el dis 28 de juliol. Ens recomanen que ens prenem uns dies de vacances i que els aprofitem per visitar el país... Potser anirem uns dies a Santiago per veure-la millor, però ho hem d'acabar de decidir quan haguem descansat. De moment, portem un munt d'hores desperts, ja que amb el canvi d'hora el dia s'ha allargat sis hores, i ens hem de mantenir desperts perquè fins a les 21h no acabarem de solucionar el tema de l'hostal i del retorn de la "plata".

En definitiva, dia per oblidar...... Espero que a partir de demà tot comenci a rutllar una mica millor.

Comiat!

Bonica festa la d'ahir a casa els avis.... S'ho van currar deixant-nos el jardí, i col·laborant en la preparació, fent el còctel de cava i cuinant les truites de patates, eh¿? Des d'aquí moltes gràcies!!

També moltes gràcies a tots els que vau venir i em vau acompanyar en un moment tan especial... I també a aquells que no vau venir, però que també ens hem pogut acomiadar en un moment o altre....

Certament, els dos mesos que estaré fora segur que passaran molt ràpid, i que gairebé no ens adonarem que ja em tindreu de tornada a Catalunya amb una mica d'accent xilè en el parlar.... Però us he de dir que m'heu fet feliç acompanyant-me en aquests últims dies abans d'emprendre el viatge, i fent-me adonar que puc pensar que en un racó del petit planeta en el qual vivim hi viviu vosaltres, els meus amics, als quals us desitjo el millor...

Sé que podeu pensar que sóc "políticament correcte", com fa quatre dies alguns de vosaltres ho vau plantejar escrivint-me aquest "mote" a la samarreta de campaments, però la veritat és que ahir m'ho vaig passar molt bé, i espero que vosaltres també.

Només em falta desitjar-vos un bon estiu i animar-vos que de tant en tant feu una ullada a aquest blog i m'aneu explicant les coses que us passen.... Jo també aniré escrivint, en la mesura possible, tot el que em passi durant aquest "hivern" xilè, així que podreu saber tot el que vulgeu i fer-me els comentaris que cregueu oportuns.

Per ara, deixo de filosofar per uns instants (tot i que quan es té temps mai va malament filosofar una mica) i m'acomiado finalment de tots vosaltres i d'aquest país. El proper cop que escrigui ho faré des del continent americà, i us podré explicar com van acabar les incerteses relatives al viatge fins a Talca, a l'allotjament, a les tasques a fer, etc.

Una abraçada a totes/s!!!

Marc