San Pedro de Atacama

Seguint amb l'actualització passada, us deia que dissabte em llevava d'hora, abans de les 4.00 del matí, per dirigir-me a un lloc a més de 4.000 metres d'alcada i tocant amb la frontera boliviana. Aquest lloc és el cráter d'un volcá pel qual passa un riu, i que entre les 6.00h i les 8.00h apareixen géisers (columnes de fum). A aquestes altituds, i en un clima desertic, les temperatures durant la nit son super baixes. Concretament, quan vaig sortir de la furgoneta, sobre les 6.30h del matí, ens trobávem a -10°C (una meravella....jajaj). L'aigua del riu está congelada, peró a la que li comenca a tocar el sol, i amb les temperatures calentes de l'interior de la terra (fruit dels fluxes de magma) l'aigua comenca a bullir de cop i surt amb xorros d'aigua i amb columnes de fum, que a vegades arriben a fer més de 10 metres d'alcada. La putada es que per veure-ho cal matinar moltíssim, ja que a més l'accés es complicat, a través de camins el tracat dels quals varia al ritme dels canvis al desert... Tot i així, val la pena anar-hi...

Quan ja portava una estona al voltant dels geisers, passejant, me'n vaig adonar que tenia els peus congelats, malgrat els mitjons gruixuts "Quechua" ideals per travesses de muntanya i les fantástiques botes, també "Quechua", que tant de lloc em van treure a la maleta peró que tan de bé m'han servit. (es nota que cobro el 5% dels beneficis del Decathlon?? Jejeje, ja m'agradaria!!). Afortunadament, després dels geisers ens vam banyar en unes aigues termals, amb una temperatura d'uns 36°C, les quals van ser perfectes per treure's la fredor als peus. Al principi ningú es volia banyar, fonamentalment pel fred pre-bany i post-bany, ja que evidentment cal despullar-se i quedar-se en banyador (qui en duia) o en roba interior (nota: ningú va practicar el nudisme). Pel camí de tornada a San Pedro vam poder contemplar el paisatge, donat que a l'anada era de nit i la majoria dormíem, i fotografiar un típic animal andí, la llama.

Just abans de dinar, vam visitar el museu de Gustave le Piage, un missioner belga que va viure molts anys en aquesta regió i que va recopilar una important col.lecció d'objectes de la cultura atacameña, alguns amb més de dos mil anys d'história, influida per la conquesta inca i, alguns anys més tard, per la conquesta espanyola. Entre els objectes que ens criden més l'atenció, les nomborsíssimes tauletes per consumir estupefaents. No sé si era pel mal d'altura o perqué es creien més felicos anar tot el dia col.locats, o potser per motius religiosos, peró el fet es que es passaven tota la seva vida mastegant fulles de coca i esnifant ves a saber qué...

Per la tarda, sobre les 16h, nova excursió, aquest cop pels voltants de San Pedro. Ens van portar al Valle de la Muerte (resulta que es deia "valle de Marte" pels colors vermellosos de la terra, peró el belga del qual us he parlat no ho pronunciava bé i al final es va canviar "marte" per "muerte"). També vam fer alguna caminata pel desert i finalment observar la posta de sol des del Valle de la Luna, que es diu així pel paisatge tan curiós que un pot contemplar, i perqué corre el rumor que aquí es va fer el "foto-muntatge" de l'arribada d'Amstrong a la Lluna i de la clavada de la bandera nord-americana. Polémiques a part, l'experiencia de passejar-hi i de contemplar els colors vermellosos de la terra amb el reflex del sol de mitja tarda, no té preu.

L'endemá diumenge, excursió de tot el dia pel salar d'Atacama i les llacunes altiplániques, situades també a més de 4.000 metres sobre el nivell del mar. El salar és una extensa superfície al mig del desert (amb més de 100 km de llargada i a una altitud de 2300 metres) molt rica amb sal (tot és de color blanc) i ple de llacunes que recullen l'aigua dels rius provinents dels Andes. L'aigua s'emmagatzema en aquestes llacunes (set vegades més salades que l'aigua del mar) fins que s'evapora donades les altes temperatures durant el dia. Aquesta zona és molt rica per observar aus, doncs és lloc de pas per moltes especies, en les seves migracions cap a América del Nord o cap a l'altre costat dels Andes, a Argentina o Bolívia. Concretament, el Salar es el millor lloc per observar les tres especies de flamencs que exiteixen a América: flamenc xilé, flamenc andí i flamenc de James.

Sortint del Salar, ens dirigim cap al Sud, creuant la línia imaginária del Trópic de Capricorni, i arribem a una petita població anomenada Socaire, a uns 3200 metres d'alcada. Tenim la sort que es San Bartolomé (no en conec cap, així que no dirigeixo felicitacions cap a ningú), patró del poble, i ens trobem enmig d'una festa molt peculiar. Tot el poble (i els habitants dels pobles veins) está concentrat davant l'esglesia, on es toca musica sense parar i es ballen unes danses místiques, al so de la musica, amb uns vestits de colors espectaculars. Aquella imatge, d'indígenes amb vestits de colors ballant aquelles danses amb un teló de fons format pel desert, em va fer sentir en l'América pre-colombina, on aquella gent vivia tranquilament la seva rutina, amb els seus costums, les seves festes, els seus ritus i les seves religions, abans que els europeus els conquerissin i acabessin prácticament amb les seves cultures mil.lenáries.

Passada una hora, tornem a pujar a la furgoneta i comencem a pujar per un caminet fins a superar els 4.000 metres d'alcada, tot dirigint-nos a unes llacunes altiplániques, que recullen les aigues que surten dels nombrosos volcans, alguns d'ells encara actius. Pel camí ens trobem amb guineus, llames i algunes aus. Quan arribem a dalt, el "collage" de colors es espectacular: el blau intens de les aigues contrasta amb una altra tonalitat de blau, el del cel, sense la presencia de ni un sol núvol. Per altra banda, el marró desértic del terra, embrutat per matolls que han aprés a sobreviure en aquella superfície árida, contrasta amb els cims nevats dels volcans, alguns d'ells a més de 6.000 metres sobre el nivell del mar. Realment, és quelcom digne de veure, uns dels paisatges més bonics que mai havíem contemplat.

De tornada a San Pedro, parem a un altre poble, Toconao, aquest cop per observar una altra de les curiositats d'aquells paratges. Enmig del desert, del no-res, apareix un oasis amb rius, fonts i una verdor espectacular, ple d'arbres fruiters que alimenten tota la regió, envoltats de casetes blanques fetes de fang i cals, i amb una petita esglesia del mateix estil colonial, amb un sostre fet de troncs de cactus... Contemplada l'artesania de la regió en una de les botiguetes del poble, amb peces de roba fetes amb llana de llama (sembla un embarbussament...jeje), figuretes de fusta, coure i altres minerals, tornem a San Pedro, coneixent-nos de sobra els dos carrers principals replens de transeunts. Es fa de nit aviat, segueixen els talls de llum, peró abans d'anar a domir contemplem per últim cop aquell cel estrellat que trigarem en tornar a veure, ple de constelacions desconegudes, doncs no n'hi ha cap que es pugui contemplar des de l'hemisferi nord...

Dilluns al matí, guardem totes les coses i ens dirigim a agafar l'autobús que ens torni a Calama, a uns 110km de distáncia, tot creuant una minúscula part del desert. La nostra intenció es visitar les mines de coure a tall obert més grans del món, anomenades de Chuquicamata, on existeixen uns camions la sola roda dels quals pot arribar a mesurar uns 4 metres de diamétre. Desafortunadament, ens hem de dirigir al centre médic, ja que ens ha sortit una alérgia a la pell (sobretot a la Joana) i se'ns fa massa tard per visitar les mines. Així que ens dirigim directament a l'aeroport (més ben dit l'aerodrom) a esperar l'hora de tornar a Santiago. Com que arribem d'hora, tenim la sort de poder agafar un altre vol, que si bé fa escala a una altra població, ens deixa a la capital xilena una mica abans, cosa que ens va perfecte per arribar amb temps a la terminal de busos i comprar el passatge cap a Talca. En cas contrari, hauriem de fer nit a Santiago i esperar-nos a dimarts per tornar, cosa que no ens venia gens de gust, i a més a més se'ns esperava a les 8.30h als Jutjats.

Així que arribem a les 20.40h a l'aeroport, no hem d'esperar maletes perqué tot el nostre equipatge era de má i el teníem a la cabina, agafem un taxi i tenim la sort d'arribar justos per agafar el bus a les 21h. Dormim tot el trajecte i arribem a Talca a les 00.00h. El noi de la casa em ve a recollir amb cotxe i a les 00.30h ja estic al llit. S'acaba el cap de setmana i l'endemá dimarts comenca de nou la "rutina" al poder judicial xilé...